D'il·lusió a satisfacció

Ja abans de començar, aquest no era un Dakar més per a Albert Llovera, ja que tornava tres anys després a la cursa i ho feia en un equip capdavanter a la competició de camions, el Petronas Team De Rooy Iveco. Abans de marxar d’Andorra cap a l’Aràbia Saudita, la cara del pilot en marxar dibuixava un somriure d’orella a orella. Un somriure que llavors era d’il·lusió i que 12 etapes, 7.500 quilòmetres i un 15è lloc després (la seva millor posició a les quatre edicions del Dakar que ha acabat, tres en camió i una en buggy) s’han convertit en un somriure de satisfacció. Albert Llovera va arribar diumenge passat a la tarda a Barcelona, on l’esperava un gran grup d’amics i familiars, i després va tornar a Andor­ra. Ja una mica més relaxat després de l’aventura dakariana, ahir va atendre el Diari per valorar la sisena presència al ral·li més dur del món. “Estic molt content, em vaig trobar molt bé a la cursa i cada dia que passava, encara més, fins i tot també en zones que abans em costaven més com les de sorra”, reconeix el corredor, que afegeix que “encara que pugui semblar fàcil, ens ho hem currat molt i encara que el Dakar sigui una competició de minuts, nos­altres lluitàvem dia a dia pel segon”. Precisament a la quarta etapa va perdre un valuós botí de segons després de punxar dues rodes del seu Iveco, un incident que va impedir que pogués lluitar pel Top-10: “Anàvem novens a l’etapa quan faltaven cinc quilòmetres per acabar la primera part i llavors vam punxar les dues rodes.” Aquest, però, no va ser l’únic mal moment a la cursa, ja que a la desena etapa (la primera part de l’etapa marató) el turbo de l’Iveco va dir prou. Llovera recorda com va viure aquells moments i explica que “em van dir que baixés de la cabina, però jo vaig dir-los que em quedava a dalt”, i remarca que “canviar el turbo havia de costar una hora i mitja més o menys i al final van ser quatre. Es va trencar un cargol i vam haver de desfer el costat i tallar amb una radial, i en Marc [Marc Torres, un dels copilots] va plorar i tot”. Una de les grans incògnites d’aquest Dakar 2020 era el nou escenari a l’Aràbia Saudita, un traçat que ha agradat al pilot del Petronas Team De Rooy Iveco, que assenyala que “m’ha agradat molt, hi havia zones de riu molt semblants a Amèrica del sud, d’altres de sorra que recordaven indrets del Perú i el Mar­roc, i també parts amb sorra i pedra blanca, que eren la majoria, i s’assemblava molt al que havia estat el Dakar de l’Àfrica”.

El gran secret per aguantar

Més enllà del camió, els companys d’equip o els copilots, l’àngel de la guarda que ha tingut Llovera al Dakar és diu Jordi Zaragoza, el seu fisioterapeuta, que ha ajudat que el polifacètic corredor hagi pogut acabar el seu quart Dakar. En aquest sentit, comenta que “a mi tothom em veu bé, però he tingut força sort, en especial amb en Jordi Zaragoza, que feia dues o tres hores cada dia amb mi per tornar-me a recuperar, perquè el camió m’ho movia tot i fins i tot se’m van moure les costelles durant la cursa”.

Es pren el futur amb calma

El Dakar ja és història sobre les pistes, però Llovera encara seguirà en aquest món durant uns dies, ja que encara ha de realitzar algunes entrevistes amb mitjans espanyols per analitzar la seva experiència d’enguany. De cara al futur, reconeix que “és clar que m’agradaria tornar-hi, però no m’hi capfico”. I pel que fa a la resta de propostes, com el Mundial de ral·licròs o els de ral·lis, admet que “està en stand-by i no em preocupa perquè hi ha temps”. El que és clar és que no estarà quiet gaire temps perquè l’adrenalina i el motor són parts essencials de la seva vida.