Jordi Buj compleix el somni de fer la marató des sables

L’idil·li de Buj amb aquesta prova ve de lluny, i és que fa deu anys se’n va enamorar gràcies a les xarxes socials, on seguia corredors professionals que li van fer veure les dures condicions meteorològiques o de resistència que feien falta per a aquesta cursa, i aquí va ser quan va decidir que algun dia correria sí o sí la marató des Sables, una prova amb 250 quilòmetres dividits en sis etapes i en què Buj va acabar finalitzant en la posició 99 de més d’un miler de participants.

Tot just acaba d’arribar del Mar­roc i explica que està “prou bé, pensava que em trobaria pitjor després d’una pallissa física com aquesta. És cert que el cansament es nota, però estic millor del que em pensava”. Buj fins i tot feia broma i deia entre riures que “el dia complicat va ser dilluns, perquè vaig arribar cap al vespre al país i dilluns al matí ja estava treballant, això va ser complicat”. Ara, gairebé una setmana després d’aquesta experiència, ja ha tingut temps d’assaborir-la i el corredor destaca que està “molt content pel que he viscut. Les emocions o la convivència és el que més m’ha aportat i m’ha fet créixer com a cor­redor durant aquests dies”. A més, afegeix que “en situacions com aquesta t’adones com de necessaris són alguns sentiments rutinaris que no valores normalment. Per exemple, cada tarda rebíem alguns mails al dorsal i el primer dia em van fer caure les llàgrimes”.

En aquest tipus de curses, moltes vegades l’aspecte psicològic s’acaba convertint en encara més cabdal que el físic, tot i la duresa extrema d’aquesta prova. Jordi Buj ho va poder corroborar, i en aquest aspecte manifesta que “el cap és molt important perquè fas la teva cursa i gairebé sempre estàs tot sol, mires al davant o al darrere i no hi ha ningú”. A més, remarca que “quan veus algú, mires els dorsals i veus un polonès, un belga o un marroquí, i això fa que la comunicació estigui molt limitada i sigui complicat”. Pel que fa a la duresa física de la prova, Buj explica que “m’ha sorprès la duresa dels canvis de ritme que hi ha, perquè un pensa en les pel·lícules en què tot és sorra i també hi ha moltíssima pedra que ho complica”.

Però al final, després de molt patir, arriba la recompensa de creuar la línia de meta. “Els últims cinc quilòmetres van ser emocionalment molt durs i tenia una mica d’angoixa perquè feia molt de temps que hi somiava i arribava el moment.” Sobre aquest últims instants, Buj recorda que “vaig buscar la bandera andorrana que portava en una de les butxaques i els cinc últims quilòmetres se’m van fer hor­ribles. Quan vaig creuar la meta, en Patrick Bauer [organitzador de la cursa] em va penjar la medalla i em va fer una abraçada i un petó”, i clou que “aquí ja em vaig enfonsar, vaig buscar un racó i vaig posar-me a plorar perquè estava molt content”.

AMB GANES DE TORNAR-HI

Pensant en el futur, Jordi Buj no descarta tornar a participar a la marató des Sables l’any vinent, tot i que encara no ho ha decidit. Entre riures admet que “si m’ho haguessis preguntat l’endemà t’hauria dit que no, rotundament, però ara estic més recuperat”, i alhora afegeix que “el problema és que és una cursa que costa una animalada de calés, però si tingués algun padrí segurament hi tornaria”.