Javier Fernández porta el patinatge de luxe a Canillo

“Fins fa tres anys ningú s’aturava a demanar-me un autògraf i ara en aquest darrer any s’ha vist el canvi, l’explosió mediàtica. La gent em reconeix”, indica el patinador, que ahir a Canillo es fotografiava i signava autògrafs i que explica que si de vegades els esportistes poden semblar malhumorats és “per cansament”. Fa uns anys que viu al Canadà, la dar­rera escala d’un viatge que va començar a Madrid de ben petit i que l’ha dur a l’elit després de picar molta pedra. Assegura que marxar fora d’Espanya ja va ser un pas gran per a la seva evolució i l’etapa al Canadà, “un pas definitiu”. Ara, després dels títols assolits, l’exigència és màxima. “Arribar a dalt és molt difícil i no tothom ho fa, però mantenir-s’hi encara ho és més, tens pressió”.

A la gala d’anit, que pràcticament va omplir la graderia del Palau amb un públic entusiasta, el campió va ser el darrer a actuar –abans els patinadors més destacats de l’estada executaven programes d’exhibició i competició–. Tot un privilegi per als assistents tenint en compte que el treball de tot l’any li deixa poc temps per a gales i estades –normalment fa un campus anual–. En el seu dia a dia els entrenaments “són curts però són molt intensos. Acabes molt cansat”, apunta. Assumeix la condició de pioner en un esport que a Espanya no ha tingut ni gran tirada ni èxits com els seus, i espera que la seva trajectòria no sigui irrepetible. “Tant de bo que sorgeixi algú a Espanya que ho faci millor que jo, i aquesta és la nostra idea de futur, intentar que passi”. Afegeix que obrir el camí és molt bonic però també pot arribar a ser dur, s’ha de lluitar amb moltes coses perquè el teu esport evolucioni, per obtenir ajudes, patrocinis...”, explica. I confessa que si amb el seu currículum en un altre esport potser es té la vida resolta, “en el patinatge, no. Però hem aconseguit molt en els darrers anys”. En aquest sentit s’equipara amb la jugadora de bàdminton Carolina Marín, or ahir als Jocs de Rio, i de qui és bon amic –van coincidir en programes d’alt rendiment–. “Els nostres esports són molt forts a l’Àsia i estem intentant buscar empreses que els interessi aquest mercat. Allà estem lluitant”.

A l’estada no han faltat els patinadors del país. Podria Andorra tenir-ne mai un de primer nivell? “Home, hi havia les germanes Fuentes, que van estar en competicions internacionals. I aquí hi ha una pista, s’hi està donant un bon ús i en el futur qui sap. Ara, estar clar que cal promoure molt l’esport a les escoles i donar-hi suport. Pots tenir possibilitats de tenir un bon patinador”.

Arrencarà un nou exercici a l’octubre: té per davant el Grand Prix i el repte de guanyar la final. I vénen europeus i mundials, amb la responsabilitat de revalidar títols. I en l’horitzó, els Jocs, on el 2014 va ser quart –“per la visibilitat que dóna, per a nosaltres és el màxim”–. El campió no té temps d’aturar-se.