Ni lavabos ni Zika

Molt es va posar en dubte que Rio de Janeiro arribés a temps per tenir totes les infraestructures acabades per als Jocs. L’alarma que va aixecar les queixes de la delegació d’Austràlia quan es van instal·lar a la vila dels atletes van posar en alerta la resta de països, que s’esperaven el pitjor. Esther Barrugués va ser la primera esportista andor­rana a instal·lar-s’hi i ja va avisar que “les habitacions tenen algunes deficiències, però és el que ens hem trobat i ens hi hem d’adaptar”. I els companys han hagut de complir el missatge al peu de la lletra i ajudar-se. Perquè s’han trobat lavabos que no funcionen, d’altres que es queden sense aigua a les primeres de canvi o habitacions sense aigua calenta. Laura Sallés comentava ahir que “la vila olímpica en si està molt bé, però hi ha petits detalls que no estan acabats. Es nota que els han faltat un parell de setmanetes”. Ella té l’experiència de fa quatre anys a Londres. Com Dani Garcia.

Per a la resta de la delegació tot és novetat. Pol Arias, que va estrenar-se en la competició dissabte en la que podria ser la seva darrera gran cita internacional perquè es pensa dedicar menys a la natació, confessava que “la vila no és tan desastrosa com es diu, tot i que no està bé del tot. Al nostre apartament tenim un lavabo que no funciona i es veuen coses mal acabades. A part d’això els entorns són al·lucinants”.

Rio i la seguretat

L’altre Pol, Moya, l’atleta, coincideix que el Rio olímpic “és increïble i molt maco. Les pistes d’entrenament són excepcionals, noves i per la vila hi ha el carril bici en què es pot rodar més o menys”. Només té una pega. A les habitacions no hi ha televisió. “La trobem a faltar. No podem veure res”, lamentava. I justament ell, que no competirà fins divendres vinent quan serà l’últim integrant de la delegació a entrar en escena en els 800 metres. La seva prova. No com la de l’altre Pol, obligat a nedar els 400 quan a ell li van les distàncies llargues (1.500).

Sobre la seguretat, un dels aspectes dels quals té més cura l’organització, que ha mobilitzat 85.000 policies –hi ha agents dins la vila olímpica, situació mai vista–, Moya assenyala que “la seguretat depèn del lloc on et trobis o del moment. A vegades n’hi ha molta i depèn de com és nul·la.”

El que de moment no està fent acte de presència és l’aedes aegypti, el mosquit que propaga el virus del Zika. Laura Sallés, que tenia la mare preocupada, reconeixia que “ens estem posant antimosquits cada dia per si de cas, però no ha gaires mosquits”. Com a mesura de prevenció, el COA va encarregar uniformes anti-Zika, que porten un repel·lent que impregna la roba i que no deixa apropar-se els mosquits. Sigui per aquesta protecció extra o no, el cert és que, com assegura Pol Moya, “del Zika, ni rastre. De fet hem vist pocs mosquits des que som aquí”.

Són les anècdotes de Rio que recordaran quan passi el temps. Una experiència més.

LONDRES 2012

Canvi de rols Sallés-Garcia

Laura Sallés i Dani Garcia són repetidors olímpics. Però amb els papers canviats. A Londres 2012, Sallés era l’entrenadora de Dani i ara ell fa aquesta funció a Rio. “Els dies previs els estic vivint més tranquil ja que no he de fer dieta [riu]. Ara comencen els nervis, però són diferents. Ella és la protagonista i jo només puc intentar donar-li les màximes facilitats”, indicava Garcia. Sallés assegura viure els Jocs “molt més relaxada. Només he d’estar pendent de mi”.