“Els estats han imposat la frontera com a front i no com a punt de trobada”

La llibreria La Trenca, a Andorra la Vella, va acollir ahir a les set de la tarda la presentació de Fronteres (Comanegra), el nou llibre del periodista valencià Vicent Partal. En aquesta publicació, l’autor analitza i reflexiona a través de la seva visió i experiència pròpia el fet de com s’han format les fronteres i què són a partir de 37 narracions curtes. En parlem amb ell.

Presenta un assaig reflexionant sobre com es van formar les fronteres. Què l’ha impulsat a escriure sobre aquest tema precisament ara?

La frontera, per a mi, ha tingut un interès especial durant tota la vida que he estat treballant com a periodista. Quan va arribar la pandèmia i ens vam recloure a casa se’m va acudir escriure unes narracions sobre fronteres que havia trepitjat. En un primer moment no pensava publicar-ho en format llibre però més tard hi vaig afegir un pròleg en el qual explicava la connotació política de la frontera amb les implicacions actuals. I es va acabar fent així.

Què entén vostè per frontera?

Jo entenc la frontera en un sentit positiu. La frontera és quan em trobo amb el veí. I l’aprecio. O m’interessa perquè és diferent de mi. El problema és que la societat internacional i els estats han imposat aquesta idea de frontera com a front o com a xoc i no com a espai de trobada. Per a mi la frontera és on, al llarg de la vida, m’he trobat amb situacions de gent meravellosa i interessantíssima... indrets on pots apreciar l’altre i aquesta comunitat diferent a la teva.

Comenta a la introducció que “allò que abans era una celebració de la diferència ha acabat esdevenint un focus de tensió que ningú no sap com resoldre si no és a partir de la violència”. En podria posar algun exemple?

Em puc referir a Ucraïna, a l’1 d’octubre a Catalunya, al Kurdistan, a Síria... un exemple molt senzill és la frontera actual de l’Afganistan, que té 100 anys. Per què estan aguantant a qualsevol preu aquesta frontera quan és evident que els ciutadans d’aquest territori no volen conviure junts? Per què no se’ls permet organitzar la frontera com ells creuen convenient? Mantenir la frontera estricta li està costant un preu caríssim a la societat internacional. Pràcticament tota la violència que hi ha avui al món és conseqüència del xoc de fronteres.

Considera que hi ha més fronteres fictícies que fronteres físiques?

De física no n’hi ha cap. La frontera la defineix el poder. Però tots els poders volen fer veure que les fronteres són naturals. Fa molts anys, el tsar Pere el Gran de Rússia volia que Moscou –que sempre havia estat a l’Àsia– formés part d’Europa. Per això, va encarregar a un geògraf que trobés la manera d’integrar la ciutat al continent. Així va ser com es va inventar que Europa abraçava des de l’Atlàntic fins als Urals. La muntanya més alta dels Urals fa 1.000 metres. Realment, aquest geògraf, va decidir que uns turonets eren una frontera natural. I a la ment de tothom ha quedat així. Totes les fronteres són invencions.

Hi ha llibres o projectes que ja han tractat aquest tema com, per exemple, ‘Fronteras de Europa’, del col·lectiu de periodistes 5W. Ells van presentar aquest treball sobre fronteres enfocat a la crisi humanitària del Mediterrani. Què vol aportar vostè de nou amb la seva publicació?

Les fronteres, com dèiem, són de diferents tipus. Per a mi la pitjor és aquella que no es pot travessar, la frontera-paret. Com és possible que Rio Grande o el mar Mediterrani siguin territoris prohibits de creuar per a depèn de qui? El Mediterrani s’ha convertit en una tomba de milers de persones que l’únic que volien era viure amb dignitat. És una vergonya brutal per als europeus però, a més, és absurd. La frontera tancada és gairebé una antítesi. Allò que pretenc és que la gent entengui que, quan mira un mapa o quan escolta les notícies, allò que veu no és exactament allò que hi ha. S’ha de gratar més.

Què en pensa de la frontera entre Catalunya i Andorra?

Com a frontera estatal està bé. Andorra és un país lliure i això ho celebrem tots. Jo, per exemple, no em sento estranger a Andorra. Soc de València, soc català i estic a Andorra. Per tant, per mi la frontera d’Andorra, per sort, ha preservat aquest territori que cau en mans d’Espanya o de França i tant de bo això duri eternament. Espero que Andorra pugui continuar funcionant com un Estat independent.

Comparteix editorial (Comanegra) amb Iñaki Rubio, l’autor andorrà de ‘Morts, qui us ha mort?’. Ha tingut l’oportunitat de llegir-lo?

L’he tinguda. Sé que aquí, a Andorra, ha estat un fenomen esclatant. Al sud ha estat un èxit molt gran. Jo crec que és important que personatges andorrans de la literatura formin part de la cultura catalana i crec que el seu fenomen és bastant sorprenent. Ha tingut una repercussió molt gran.