“L'educació és l'arma per combatre els problemes”

El documental Una luz en la oscuridad s’estrena el 13 de juliol vinent a l’Illa Carlemany. La seva protagonista és Marta Borrell, una noia andalusa de 17 anys que el 2017 es va desplaçar a Moçambic, en col·laboració amb la Fundació Ibo-Àfrica, per tractar de comprendre com funcio­nava l’educació en un país subdesenvolupat. De l’experiència en va extreure moltes lliçons que va tenir l’oportunitat de compartir el 24 de gener passat a l’ONU coincidint amb el Dia mundial de l’educació.

Com ha estat el seu procés educatiu?

He tingut molta sort. He anat a l’escola que tenia al costat de casa i sempre que hi he anat m’he sentit molt còmoda desenvolupant-me humanament, no només en l’àmbit acadèmic. Els professors per a mi han estat amics i he gaudit molt d’aquesta connexió. A més, a casa el debat sempre ha estat molt present.

El punt d’inflexió de la seva precoç trajectòria és el viatge de fi de curs al Marroc, on van visitar diversos centres educatius...

Sí, allà em vaig adonar que hi havia quelcom que no anava suficientment bé i que calia actuar. Vam fer una cursa de 100 metres amb els nens de l’escola i tots anàvem amb Nike o Adidas mentre que la majoria d’ells corrien descalços quan el terra estava ple de pedres. També ens van explicar històries de com es colaven als motors dels autobusos per anar a l’escola i tot allò va servir per ser conscient que jo no hauria pogut desenvolupar-me i tenir ambicions en aquestes condicions.

I comença, de la mà del seu pare, un projecte a Moçambic. Quines eren les expectatives?

Al Marroc hi havia manca de recursos, però quan arribaves a un col·legi els professors donaven el màxim perquè els alumnes aprenguessin durant les classes. I llavors pensava, erròniament, que els professors intentaven ajudar sempre. Però a Moçambic em vaig adonar que els professors eren un altre dels problemes d’aquest gran problema.

Per què?

Perquè no t’imaginaves veure coses desagradables. Hi havia professors que ni tan sols anaven a les aules i els que hi anaven impartien classes que no tenien cap mena de sentit. Hi havia una desmotivació molt gran i els pares mai estaven implicats al col·legi. Però el que més em va impactar és que hi havia professors que havien comès abusos sexuals a menors i fins i tot hi havia noies que havien quedat embarassades per poder aprovar els exàmens.

Déu-n’hi-do. Quin era l’objectiu de la seva estada?

Anava amb la intenció d’aprendre d’ells i comprendre què estava passant. I durant l’estada anar reflectint-ho al documental per ensenyar-ho al primer món però també al seu món per veure com podríem començar-los a ajudar. Però perquè hi hagi un canvi ha de partir d’ells, no de nosaltres. Són ells qui saben quines són les seves necessitats bàsiques per al seu desenvolupament. Són ells qui ens ho han d’indicar per evitar destrossar la seva dignitat.

I exposa que els diners no són la solució. Almenys, de tot...

Clar, a mi el que m’ha ajudat a tenir una bona educació no és l’edifici del col·legi, sinó els professors, que necessiten un incentiu per arribar a final de mes. Quan enviem diners a Kiribati o Kènia per construir una escola és fantàstic, però l’educació no es pot quedar en un edifici amb la façana bonica. És com crear hospitals sense metges. Cal destinar esforços a formar els mentors.

Els professors, entenc, repeteixen errors perquè la seva educació que han rebut tampoc no ha estat la idònia...

Clar, no es pot demonitzar tots els professors. L’Àfrica és molt gran i hi ha mestres que ho fan bé o el millor que poden amb els recursos que tenen. Però un professor que no ha conegut món més enllà del seu petit cercle no podrà transmetre el coneixement als alumnes. I amb els polítics que hi ha ara en aquests països sembla impossible...

És, per tant, una qüestió de voluntat política?

L’aposta per l’educació ha de ser una prioritat per als governants, però malauradament no es tracta la població com a éssers humans, sinó com a gent que no pensa per si mateixa. Aquesta és la raó per la qual hi ha tants governs corruptes. Si vas a una capital africana, el 90% de les coses funcionen bé perquè és on està el pes polític i on s’han de guanyar els votants. La falta d’informació és una de les eines més poderoses i començar a educar tota la població no interessa perquè fa por. L’educació és l’única arma que tenim per combatre el 99% dels problemes actuals.

Aquest discurs l’ha fet arribar a l’ONU. Creu que ha calat el seu missatge?

Per descomptat és una de les majors sorts que hem tingut en el projecte, comptar amb aquest altaveu on donar visibilitat a tots els testimonis que porto a la motxilla. Ara bé, en un fòrum internacional sobre l’educació m’esperava que hi hagués més nens o professors i estava rodejat de polítics. Estava representant tots els alumnes del món i no sabia si això em feia sentir orgullosa o fer-me una mica de ràbia.

La comparen amb Greta Thunberg.

(Riu) La veritat és que l’admiro més que a ningú. És justament del meu any, però jo no m’hi compararia mai. No tinc la valentia que ella ha tingut per fer tot el que ha fet.