“Ens costarà ser tan efusius com abans amb la gent desconeguda”

Les enquestes del CRES s’han aturat, però l’anàlisi sociològica no descansa. Joan Micó reflexiona sobre les preocupacions de l’ésser humà durant aquesta crisi de caràcter global i valora les repercussions que se’n poden derivar.

Recorda cap precedent d’una crisi amb una dimensió com l’actual?

Una epidèmia d’aquest tipus ens hauríem de remuntar temps enrere. Per exemple, la sida va ser una pandèmia molt diferent perquè la manera d’infectar-se era més complicada. Però, és clar, no està relacionada amb l’aturada completa del món econòmic i el trasbals que hi ha ara de tota la població.

A més, una de les particularitats d’aquest fenomen és la transversalitat que ha tingut en l’àmbit global...

Hi ha hagut un munt d’infeccions que es quedaven en aquesta divisió del món entre nord i sud. És a dir, teníem una sensació de seguretat que hem comprovat que no és tan real com crèiem. Hi havia malalties que no afectaven el primer món i si ho feien passaven de manera molt anecdòtica. Per tant, per a la nostra societat ha sigut una sorpresa immensa. Tot i els avisos de l’OMS teníem la imatge que nosaltres seríem immunes.

Som avui més vulnerables com a societat?

Mai ho hem deixat de ser. Hem tingut una imatge de sensació de seguretat amb l’evolució de la societat en els darrers segles. Però fins i tot la mort l’amaguem, és a dir, malgrat tenir una major esperança de vida, el que no podem controlar intentem que no es percebi.

El confinament ens canviarà els hàbits de consum?

Hem de veure si això que ens ha passat és un accident que durarà un parell de mesos. Amb tot, jo soc una mica escèptic. Una cosa és el que està passant ara i una altra és que canviï la nostra manera d’entendre la vida a partir d’ara. O sigui, el que canviarà serà el que no pugui fer el que feia abans perquè està en una situació de crisi. La sensació és que pot haver-hi canvis però seran menys grans del que puguem imaginar.

Com a espècie, tendim a la desmemòria?

Sí, és així. L’any 2007 amb la crisi econòmica hi havia discursos que parlaven de reformular el capitalisme i la veritat és que no ha canviat gaire. Però és cert que les crisis són moments per pensar i reflexionar. Segurament valorarem moltes més coses de les que fèiem fins ara. És a dir, tornar a la situació de quotidianitat serà una felicitat. I hi haurà coses que canviaran com els controls sanitaris i difícilment hi haurà gent que qüestioni la utilitat dels estats. Ara bé, deixarem de viatjar? Doncs viatjarem quan sapiguem que ho podem fer amb seguretat. I seguirem consumint en funció de la capacitat econòmica. Potser sí que hi ha un canvi de valors materialistes a postmaterialistes, però, és clar, quan parlem d’aquests temes és perquè tenim les necessitats cobertes. És a dir, no m’imagino que a partir d’ara comprem menys roba.

Un dels canvis que pot emergir d’aquesta crisi és el teletreball?

El teletreball ha estat una de les grans solucions a la crisi. De fet, si no fos pel teletreball s’hauria aturat molt més l’activitat de molts països. Serà interessant veure si continuarà un cop tornem a la normalitat. Fins ara hem vist que és una eina que té coses positives, però també necessitem la interrelació i saber separar la feina del descans.

El distanciament social pot allargar-se més enllà del confinament. Com afectarà això la manera d’interrelacionar-nos?

Com tot, dependrà de la durada de les mesures. Igualment, crec que ens costarà ser tan efusius com abans, almenys amb la gent desconeguda. Un hàbit que incorporarem, i que en el seu moment quan ho feien els xinesos i els japonesos el vèiem com a estrany, és que a la mínima que algú estigui refredat ens posarem una mascareta de prevenció. Però dependrà també de la por. Per exemple, arran de la sida, no sé si va canviar gaire la manera de les parelles per relacionar-se. La gent pren més precaucions, però no sé si la conducta sexual de les persones va canviar.

D’aquesta crisi es pot albirar una nova tendència en clau política?

En l’àmbit global, no només a Andorra, els polítics de tarannà menys intervencionista i més neoliberals, com ara Donald Trump o Boris Johnson, estan prenent polítiques keynesianes en què l’Estat ha d’actuar i gastar. Independentment de la ideologia, l’Estat ha assumit un rol important. En un món insegur els governs han donat una sensació de seguretat.