x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Laura de Castellet

“Joan Brudieu va versionar 'la Sibil·la', segur”

Va protagonitzar la nit de Nadal una nova edició d’aquesta celebració mil·lenària i misteriosa a Santa Maria d’Urgell
Laura de Castellet, a la representació.

“Joan Brudieu va versionar 'la Sibil·la', segur”

Laura de Castellet, a la representació.

BISBAT D'URGELL
Actualitzada 27/12/2019 a les 07:05
La catedral de Santa Maria d’Urgell va tornar a acollir la nit de Nadal durant la missa del Gall –i a les set de la tarda, a la missa del Pollet– el Cant de la Sibil·la, la magnètica i un xic misteriosa representació profètica que s’arrela als segle XII com a mínim i que durant segles era tradició que els devots –fins i tot baixant a peu des de les valls d’Andorra fins a la seva catedral– anessin a escoltar.

Van recuperar la tradició després de molt de temps.
Va ser quasi una casualitat. Ens vam trobar el Lluís Obiols [historiador i arxiver, que a la representació toca l’orgue] i Climent Miró, un historiador andorrà; en vam parlar i jo em vaig oferir a fer-ho. Era el 2010 i l’any següent ja vam fer la primera representació. Des d’aleshores l’equip ha crescut, amb un cor cada cop més jove i nombrós que dirigeix Sònia Lanau, la directora de l’escola de música de la Seu.

D’on procedia?
Es cantava a l’edat mitjana a tot el que eren les terres d’Occitània i Catalunya, de Llemotges a Ripoll, i després es va estendre fins a Nàpols i el sud d’Europa. En general, allà on hi havia l’aparat suficient, és a dir, el cor, l’orgue; eren les parròquies importants, els monestirs. A la Seu d’Urgell en tenim notícies des del segle XII. I pensem, però això només és una hipòtesi, que va ser per aquí que es va introduir des de territori occità cap a terres catalanes.

Recuperen el text del segle XII?
No, aquí tenim una versió del segle XVI, del 1536, exactament, que es conservava en un ordinari, és a dir, el llibre que descriu tota la litúrgia que se celebrava a la catedral.

Era un ritual arrelat al poble?
Al nostre entorn geogràfic es va cantar durant segles la nit de Nadal, com a mínim des del segle XI, fins que va quedar prohibit pel Concili de Trento. I sí, es feia arreu i cada cop era més popular, amb versions noves en castellà, en francès. Hem de pensar que la nit de Nadal era molt important i la missa del Gall, que començava a mitjanit, no acabava fins a la matinada.

Caram!
Per això calia fer moltes coses per tenir distret el personal. La tradició era que els devots procuressin traslladar-se a l’església més gran que tinguessin a la seva àrea. En el cas d’Andorra eren molts els que procuraven baixar a passar la vetllada a la Seu, a la catedral, que era el seu referent. Era molt normal, una qüestió d’interès i devoció, estava ben vist. Naturalment eren els de més a prop, no vindrien, imaginem, els de Canillo.

A banda van fer una representació prèvia, a les set de la tarda, més breu. Per què?
Ho vam començar a fer el 2014, fora de la missa del Gall, a la missa del Pollet, pensant tant en les criatures com en molta gent de tradició castellana que celebren la Nochebuena.

Què transmet?
No sé què, però en tot cas, transmet moltíssim: no hi ha cap altra recuperació litúrgica que tingui èxit. El cant atrapa molt, potser per aquesta ressonància tan antiga, d’origen oriental o bizantí, que el fa molt atractiu musicalment, així que la catedral sol estar plena de gent jove. El text és apocalíptic, d’aquells que descriuen les desgràcies que li esperen al món, però promet la salvació amb bones obres. I és el cant d’una dona, una profetessa. No sé per què però la gent se sent interpel·lada.

Tècnicament és exigent per a la seva veu?
Estic habituada a la música medieval, al cant gregorià, i no em resulta especialment complicada. Mantenim la melodia original, tot i que hi ha arranjaments per a cor, orgue, posteriors. A la Seu, de fet, estic convençuda que havent-hi passat un mestre com Joan Brudieu hi devia haver una versió seva, de principi del segle XVI. La llàstima és que no l’hem trobat. Encara.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts