x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Roger Pera

“Hi ha qui deixa de ser actor per no patir: es fa 'profe' de ioga, i feliç”

Divendres recala a l’escenari del Palau de Gel amb ‘Quina feinada!’, obra que parla sobre les desventures de l’ofici.
Roger Pera, en un moment de la funció que arriba divendres a Canillo.

“Hi ha qui deixa de ser actor per no patir: es fa 'profe' de ioga, i feliç”

Roger Pera, en un moment de la funció que arriba divendres a Canillo.

Actualitzada 06/11/2019 a les 07:15
És un habitual de l’escena andorrana, entre altres coses pels cops que ha dirigit els lauredians La Companyia És Grata –“i no em desagradaria pas tornar-ho a fer, que sempre n’he gaudit molt”, deixa caure–, però en aquesta ocasió Roger Pera (Barcelona, 1973) passarà pel país amb espectacle propi. I tan propi: a Quina feinada! ell solet es cruspeix quasi un centenar de personatges en una frenètica hora i vint minuts. Serà divendres, a les deu de la nit a l’escenari del Palau de Gel canillenc.

Doncs parlem de ‘Quina feinada!’, que sembla que li dona una feinada.
El monòleg és una meravella. És un èxit d’aquells de Broadway que va fer el pèl-roig de Modern Family [Jesse Tyler Ferguson]. És segurament la cosa més difícil que faré mai, i mira que per sort o desgràcia m’han tocat papers complicats. Aquí representa que és un actor a l’atur que, per guanyar-se la vida, rep les telefonades en un restaurant de luxe. Totes les veus que van trucant les faig jo, a banda del xef, el cambrer. Els canvis són en mil·lèsimes de segon i hi ha 250 trucades al llarg de la funció. És dur però un repte molt bonic.

Com surt, quan acaba?
Molt content, molt content perquè dic: “L’he pogut tornar a fer un altre cop.” Però mira, normalment els actors arribem una hora abans de la funció al teatre. Jo amb aquesta arribo dues i mitja abans per fer un recordatori de tot el mapa de trucades i veus.

A banda del to de comèdia, deu estar parlant d’alguna cosa més, d’estrès, d’autoexplotació, d’atur.
Amb el Ventura Pons [autor de l’adaptació i director], quan m’ho va oferir vam fer unes lectures i em va proposar: i si en comptes de ser un altre és el Roger Pera? Vam descobrir que així ens donava molt de joc. Quan truca el pare, és el Joan Pera, o si truca una noia és la meva xicota. Hi poso secrets de la meva vida i dona un plus emocional.

O sigui, que el veurem fent del seu pare també?
De fet, és dels que em surten millor. Tot i que el pare em va dir després de l’estrena: “Ho has fet molt bé, però jo, jo no soc d’aquesta manera.” Però la gent flipa molt i em diu que és el que millor em surt.

Quan parlen d’actors que s’han de buscar la vida fent de cambrers, descriuen una realitat.
Totalment. Aquesta no és una professió fàcil, sinó que va molt lligada a la frustració: a vegades tens feina i d’altres, no.

També per a vostè?
Jo toco diferents tecles. Sempre has de tenir un pla B i un C, D i fins i tot E. Jo faig doblatge, classes, estic preparant-me per ser terapeuta. Des de ben petit he fet moltes coses a la vegada, perquè també hi ha moments que no sona el telèfon. Sempre dic que actuar és fàcil, és jugar –play, jouer–, el que és molt difícil és no actuar. Quan no et truquen quan tens un impasse, ho trobes tant a faltar. Perquè quan ho tens és tan maco, tan màgic, tan diferent al que fa la resta... Les escoles de teatre haurien d’ensenyar, més que a actuar, a no actuar.

Oh, que dur! preparar-se per a la frustració.
Però és una professió que crea tantes expectatives que has de tenir clar que a vegades estaràs a dalt i d’altres, a baix.
Com a tots els oficis.
Sí, però quan ets a l’escenari, o gravant, o doblant, és tan emocional que després ho trobes molt a faltar. Tinc amics que han deixat la feina per no patir tant: ara són professors de ioga, i tan feliços.

Diu que es prepara per ser terapeuta. El 2015 va passar per Andorra per impartir un taller sobre aplicació terapèutica del teatre i parlava del camí fet per apartar-se de les drogues. Tot solucionat, podem preguntar-li-ho? Capítol tancat?
N’he parlat sense problemes i ara, per Sant Jordi, trauré el llibre Exit, i em tocarà parlar-ne a dojo. No en tinc cap mena de problema, perquè crec que les coses només se solucionen si se’n parla. Però tampoc no vull passar-m’hi tota la vida. Està passat, superat.

Aquell cop ens recordava que molta gent passa per problemes d’addiccions, sovint a causa de la necessitat de ser el millor en tot. És del que parla ‘Quina feinada!’, d’autoexplotació.
Sí. Tothom ha passat per moments baixos. El llibre es diu Exit, sense accent, de sortida, d’escapada. Volia ser el millor amic, el millor xicot, el millor actor. Tot va lligat a l’autoestima. En la nova era els nanos es trobaran molt amb la necessitat de reconeixement a través del mòbil. Serà greu.

Ha après a no voler ser el millor sempre?
Totalment, aquest és el gran canvi. Soc jo i no necessito res que vingui de fora. És un procés llarg, però ara la vida és estar tranquil i content.

Amb reptes com el monòleg.
Exactament. O d’altres coses maques, com una obra amb el meu pare que és la història de Mozart i el seu pare, Leopold.

Com és treballar amb el pare?
Molta paciència [riu]. De fet busquem una altra cosa per fer junts. Però amb Papà Mozart ens queda un any de gira (i per cert que ens agradaria venir a Sant Julià). És un treball d’escoltar-nos, d’ajudar-nos, és molt generós. També veus punts en comú amb nosaltres.

És difícil ser el fill de Joan Pera?
Per a mi, no. Potser per al Jordi Cruyff sí que ho és ser fill de Johann Cruyff. Però jo he après molt del pare; és el número 1, el meu heroi.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts