x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Ernest Altés

“Quan intervens en l'espai públic tothom se sent amb cor d'opinar”

Torna al petit format després d’anys dedicat a l’escultura pública. a la galeria mama maria exhibeix, fins al 27 d’octubre, el conjunt ‘escultures minerals’
L'escultor, amb una de les peces a la Mama Maria.

“Quan intervens en l'espai públic tothom se sent amb cor d'opinar”

L'escultor, amb una de les peces a la Mama Maria.

T. C.
Actualitzada 30/09/2019 a les 06:49
Amb Escultures minerals –que durant uns dies va coincidir a la sala La Buna d’Ordino amb Natura íntima– Ernest Altés (Vic, 1956) torna a treballar el petit format. I a exhibir per tant el seu treball a les galeries. Quasi una anomalia en un autor que preferiblement treballa els grans formats i l’escultura pública, amb peces seves en indrets com l’exterior de l’Auditori Nacional, a Ordino.

A banda de tornar al petit format, la mostra de la Mama Maria [fins al 27 d’octubre] recull els primers treballs amb vidre, a banda del ferro i la pedra. Què li aporta?
Sí. Ara feia vint anys que no feia exposicions amb obra petita i ara hi torno, i en recomençar vaig començar a treballar en vidre, que ho havia mirat d’introduir en un projecte gran, tot i que al final no el vaig fer servir. Però des de fa un parell d’anys he anat treballant-lo, combinat amb ferro i pedra.

Justament anava a preguntar si assaja amb peces petites per traslladar-ho a les grans.
No, les petites són petites, no projectes per fer després en gran. Cada escultura la penso sempre amb la mida definitiva.

Per què el vidre?
Per què no sé ben bé, però té unes característiques amb les quals em trobo a gust, té unes transparències que els altres materials no permeten. El canvi de color amb la llum. No sé ben bé què és, però m’hi trobo bé. Inicialment va ser que havia de fer una peça sobre el mar, però el projecte no es va fer. Després en tornar a les coses petites vaig recuperar la idea.

Per què el canvi de mesura?
Jo faig obra sobre tot per encàr­rec, pública o privada, d’això visc. El món de les galeries el vaig anar deixant, però d’això ja va vint o vint-i-cinc anys. Fa un temps va venir una gent d’Itàlia a proposar-me una exposició i m’hi vaig posar, amb peces noves. Però potser ara tornaré a estar sense fer-ne de petita.

D’obra pública seva a Andorra tenim unes quantes mostres.
Sí, però també són de fa molts anys. A banda de la de l’Auditori Nacional, unes creus per a dos cementiris que em van encarregar els arquitectes.

Quina relació s’estableix entre l’obra, l’espai i el ciutadà que acaba veient l’obra cada dia?
La relació amb l’espai és absoluta. Jo l’única cosa que demano quan em fan un encàrrec és conèixer el lloc on es posarà. No faig una escultura a casa i la col·loco on sigui sinó que treballo per a l’espai on ha d’anar.

Aleshores hi ha molta diferència entre projectar una escultura per a un espai molt urbà i per a llocs que, com Andorra, tenen la natura a tocar?
Home, sí, quan està envoltada de vegetació o d’edificis és diferent: tinc escultures al mig del parc del Cadí i d’altres en plena Barcelona, la relació de l’obra amb un espai rural o urbà és molt diferent. També decideixo la mida en funció de l’espai, per això a vegades són excessives i d’altres, petites.

També s’estableix una relació amb el ciutadà, amb els que passem cada dia per allà on hi ha l’escultura. Hi pensa?
Home, clar que hi penso, per a mi és un repte molt important. D’entrada les escultures a l’espai públic es rebutgen i després, de mica en mica, es van incorporant al paisatge urbà i en el meu cas, que jo sàpiga, s’han acabat acceptant bé.

Caram.
També com que sóc molt veterà sé que les coses passen. La primera escultura que vaig fer, a Llançà, la volien treure: ara quan la gent es casa hi va a fer-se les fotos. El primer cop m’ho vaig passar malament, però ja he fet una trentena d’escultures públiques i m’ha passat de tot. A Andorra, no. Hi ha les creus del cementiri i la d’Ordino la va comprar el Govern i està en ter­reny que és seu.

Per què la gent rebutja una cosa que hauria d’enriquir?
L’espai públic és de tothom. Quan jo vaig començar n’hi havia poca; ara n’hi ha molta i dins d’això, hi ha de tot, de molt maques o sense cap interès. Quan intervens l’espai públic tothom s’ho sent seu i tothom es veu amb cor d’opinar. Però de la mateixa manera com opinen sobre l’entrenador del Barça. Però aquest tipus de debat també té un efecte positiu perquè porta l’art a qui no anirà a un museu. Fa que se la miri i remiri, és una forma real d’atansar l’art.
Etiquetes
  • #1 Logic!!
    (29/09/19 17:00)

    Es completament lògic, en l'espai públic tothom pot i te que opinar, perquè és el nostre espai, l'espai de tots, i el que s'hi possible actúe damunt tots. Per axó S'ha de ser molt molt curós amb el que s'hi d'ací, que tingui harmonia, que desprengui bob s vibracions, el que no s'hi pot posar són estrabacanades, ni fruits de malestars i catarsis personals... (parlo en general)

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts