x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Morne

“Vaig triar viure d'això i no crec que fem res de dolent ni il·legal”

L’artista francès participa en el primer festival d’art urbà que se celebra a Escaldes.
Morne, davant el mur en què treballa, al Prat del Roure.

El grafiter francès Morne pinta el mur del Prat del Roure

Morne, davant el mur en què treballa, al Prat del Roure.

MOANIN GALLERY
L'obra, de 55 metres de llargada, homenatja Andorra.

El grafiter francès Morne pinta el mur del Prat del Roure

L'obra, de 55 metres de llargada, homenatja Andorra.

Gerard del Castillo
Actualitzada 26/09/2019 a les 07:13
Un mur de 55 metres de llarg per vint d’alçada. Aquest és el llenç gegantí que el grafiter francès Morne realitza durant el cap de setmana al camp de futbol del Prat del Roure, en el marc del primer Festival de Street Art, organitzat pel comú escaldenc i Moanin Gallery. Potser costa de copsar-ho a primer cop d’ull, però l’obra és tota una interpretació de l’Andorra que acaba de conèixer.

Això de Morne?
És una referència a la meva ciutat, Gentilly, que és on va viure Victor Hugo, i a un poema seu, Morne plaine, escrit després de la guerra de Prússia, parlant del desastre, amb tants morts. També trobo que la ciutat és trista i a mi m’agrada el color.

Els grafiters defensen el color als murs grisos de la ciutat i a vegades els entenen malament.
Sí, potser perquè ho fem sense permisos, és il·legal. Ens enfrontem amb la noció de propietat privada. Però mira, jo vaig viure al Perú i vaig creuar molt l’Amèrica Llatina pel Pacífic i vaig comprovar que la cultura del muralisme és ancestral. Així que estem perseguint una forma d’art que és la més essencial, primitiva, que existeix: l’art parietal. I el grafit té aquesta capacitat de mostrar-nos que tots som iguals davant de les lletres. No es necessita cap do per dibuixar. Simplement cadascú les pot deformar, reinterpretar, segons la seva essència, això dona personalitat a cada artista.

L’art urbà comença a entrar a les galeries, els museus. Està sent domesticat?
No, crec que s’ha de veure diferent: s’ha d’entrar en el sistema per canviar-lo, que és el que Banksy està fent. Però el problema, és cert, és ser domesticat: això passa si pintes segons el gust del públic. Per això hi ha tants que han virat cap al figuratiu i tan poc d’abstracte. Però en el fons és genial, perquè fa quinze anys érem uns marginals, així que ara és magnífic que hi hagi aquesta explosió.

Hi ha també voluntat d’enfrontar-se al sistema, a la propietat privada. Ho dic per aquesta gent que, amb el rostre cobert, assalten els vagons del metro per pintar-los.
És la tradició de la disciplina: va néixer sobre els trens de Nova York. Als carrers es van començar a pintar els tags, la firma, però el grafit, la idea de dibuixar lletres, no va néixer sobre els murs sinó sobre els trens. Per això al nostre ambient es considera que els únics grafiters autèntics són els que pinten trens. Tot i que jo penso que no: pintar un mur dona oportunitat de treballar durant vuit o deu hores, millorar la tècnica.

Com va començar Morne?
Primer va ser l’skateboard, que són dues disciplines poroses. Però vaig patir una lesió i ja no podia patinar. Em va agradar el fet que pintar va suposar el mateix: estar amb els amics, descobrir un lloc, compartir. Jo vaig triar viure d’això i no crec que fem res de dolent, res d’il·legal. Però també soc educador social i no puc estar en la il·legalitat. Vaig optar per la disciplina wild style, el més complicat, amb lletres que interconnecten i elements afegits perquè costi d’interpretar, que estigui encriptat.

O sigui que en aquest mur al Prat del Roure hi ha un missatge ocult?
Però d’una altra manera. Ara em dedico al freestyle, perquè m’agrada l’art contemporani abstracte. A mi no m’agrada el figuratiu, on el missatge ja el dona la imatge. En aquest mur estic fent un homenatge a Andorra, amb els colors de la bandera i cada textura parla d’una característica del país: hi ha caligrafia abstracta, sense missatge, en referència a les llengües que es parlen al país; hi ha referències al poder de la muntanya, també a l’aigua i l’aire, i els totxos, per una Andorra que està sempre en construcció.

Això és la primera impressió del país?
Sí, no havia vingut més des d’aquell viatge típic de petit amb el pare. Primer jo he d’entendre on pinto per fer que la gent entengui el que pinto.
Etiquetes
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts