x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Robert Pastor

“Tanta oficina de premsa genera saturació i venda de motos”

Presentarà el treball més recent, ‘Ossos i cendra’, a Barcelona. En aquest últim llibre es va abocar a la ficció, però l’ofici perdura. ara se’l mira i analitza des d’una mitja distància
Pastor, que serà un dels protagonistes andorrans de l'edició.

“Tanta oficina de premsa genera saturació i venda de motos”

Pastor, que serà un dels protagonistes andorrans de l'edició.

Actualitzada 09/09/2019 a les 06:53
Amb una història familiar com a punt de partida –l’èxode i desaparició de veïns del poble saragossà de Santa Eulalia de Gállego en acabar la guerra civil–, Robert Pastor va perfilar Ossos i cendres (editorial Límits), un dels títols que es presentaran a la Setmana del llibre en català a Barcelona, en el marc de les activitats impulsades des del ministeri de Cultura.

Primera presentació a Barcelona?
Sí, perquè no cal que expliqui les dificultats que tenim per sortir cap a fora i aconseguir un èxit editorial a baix, més enllà dels albertos [Villaró i Salvadó] o Teresa Colom i Josep Dallerès i pots comptar que poca cosa més.

Sí que cal que ens ho expliqui.
És un problema fonamental de logística: a Barcelona cal que baixis un gran volum d’exemplars per garantir la distribució, i d’aquests, te’n tornaran la major part amb seguretat: és una inversió a fons perdut. Marc Miró, de Límits, ara ha aconseguit que Govern porti els seus autors a tots els esdeveniments on va Cultura: he estat a la Pobla de Segur, també a Organyà; ara toca Barcelona i a l’octubre, probablement, a Cervera, a una trobada sobre guerra civil i literatura.

El tema de la novel·la, no exclusivament andorrà, apunta que pot interessar fora.
Els dos protagonistes són dos nens que van passar tota la vida a Barcelona. Un d’ells encara hi viu, amb noranta i escaig anys. Són els que em van explicar les històries. La narració comença en un poble d’Aragó i continua per Barcelona, puja a Andorra i creua cap a França, on van fugir els ancestres de la meva dona, que són els protagonistes. Així que la novel·la, per tenir, té fins i tot tres llengües.

I encara que la novel·la fos estrictament ambientada a Andorra no necessàriament li restaria interès, vaja.
En absolut. Mira Frontera endins, de Dallerès, quin ressò va obtenir. I mirem el Blasco [Vicente Blasco Ibáñez]: fa localisme pur i és d’allò més universal.

La trama té un punt de partida real però la major part és inventada. Això no transgredeix la seva part de periodista?
Sí, només em van explicar uns fets molt breus i jo vaig haver d’anar imaginant com havia pogut passar. El 89 per cent és inventat. No, no xoca, perquè es compensa amb la recerca de documentació sobre allò que va passar, jo només imagino com. I vaig tenir un assessor molt important, en Claude Benet, que va investigar i escriure molt sobre temes de frontera. Em va corregir, per exemple, quan deia que els protagonistes arribaven a la frontera i veien el cartell “Esteu en terra andorrana”, perquè al 1937 no hi era. O a l’Armengol, que jo li deia caporal i en aquell moment encara no ho era.

Recorre a cameos: del policia Daniel Armengol a Escrivà de Balaguer.
És un recurs que em va ensenyar Villaró, que l’utilitza molt, perquè ajuda a fer un millor panorama, a situar la trama. També hi incloc Serrano Suñer, per exemple, el cuñadísimo, el culpable que portessin espanyols als camps nazis, perquè tenia molt bona relació amb Himmler: li va preguntar “què fem amb aquests espanyols?” i ell va respondre: “No són espanyols.” Sobre això imagino una escena.

Tant inventar no li desperta el cuc de la recerca?
Precisament el proper llibre serà un assaig molt documentat. Però no penso donar-ne cap més detall. Per superstició. Només diré que és un tema del qual va ser Pere Canturri qui em va excitar l’interès.

Calen novel·les com aquesta?
Tots els supervivents de camps de concentració insisteixen en el mateix: expliqueu i no pareu d’explicar la història, perquè cal evitar que es repeteixi.

Algun retorn? Alguna història que l’hi hagin relatat?
No, perquè pel poble no hi vaig tornar. Suposo que per Santa Eulalia em trobaria de tot: els que em felicitarien per ressuscitar la història –tot i que els noms dels botxins estan canviats, com a mesura de precaució– i d’altres no tant. No descarto, però, fer-ne una edició en castellà.

Va arribar a Andorra per exercir quan un periodista no podia entrar a la Batllia o al Consell. Avui és l’extrem contrari: tanta oficina de premsa no asfixia el periodisme?
Més que asfíxia, produeix sobresaturació d’informació i de venda de motos, que és el pitjor. Amb molt olfacte i criteri i voluntat de contrast s’esquiva, però evitar les fake news suposa tenir instint i treballar. I no tothom està disposat a fer-ho.
  • #1 thierry
    (12/09/19 08:03)

    De ben segur un gran autor, investigador , periodista i CRAC. HE DIT

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts