x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Eloy Pardo (Still Morris)

“Sent banquer a l'època del totxo i la corrupció em sentia brut”

Després de dècades allunyat del somni juvenil del rock, va viure la seva particular epifania al camí de damasc i va tornar a penjar-se la guitarra. aquesta nit toca a la Fada Ignorant
El barceloní Eloy Pardo, que a La Fada presentarà temes dels cinc discos ja publicats.

“Sent banquer a l'època del totxo i la corrupció em sentia brut”

El barceloní Eloy Pardo, que a La Fada presentarà temes dels cinc discos ja publicats.

Actualitzada 07/09/2019 a les 07:08
Eloy Pardo assegura que des que es va tornar a penjar la guitarra es va convertir en Still Morris i es defineix com un músic més dels que per viure han de tenir una feina alimentària. És clar que en el seu cas l’altra feina donava per a una mica més que menjar: era director general de Banca March. Així que assumeix amb bon humor la denominació que li vam col·locar els mitjans, el banquer rocker, mentre ja prepara el sisè disc i es capbussa en l’escriptura d’una òpera rock. A banda de promocionar el llibre Cambio de ritmo. De la banca al rock, de la cabeza al corazón. Aquesta nit, a les onze, puja a l’escenari de La Fada Ignorant.

La seva història comença a la Barcelona dels setanta, tocant en bandes de versions.
Sí, però ho vaig deixar en agafar el tren de la vida: la xicota, acabant la carrera, la feina... La música no tenia lloc. Trenta-vuit anys després de ni penjar-me una guitarra vaig retrobar-me amb la música.

Però allò devia seguir latent.
És clar: quan tens una passió que portes a dins, i la música és pur sentiment, ho tens a dins. Però no li donava sortida.

Vostè deu ser molt dual perquè els números de sentiment...
Sempre dic que la música em va compensar l’asèpsia afectiva que té el món de la banca. També he dit que vaig ser millor banquer des que vaig tornar a la música. Perquè quan una persona és feliç i està desenvolupant la part emotiva tant com la intel·lectual, quan ho té en equilibri, és més feliç, i ets més bo en tots els fronts en què actues.

M’obre els ulls: així que no he de pensar que al banc em xuclen la sang sinó que, pobres, són infeliços.
Doncs probablement. He conegut molta gent infeliç. Molta gent que s’ha hagut de prejubilar, acomiadar, etcètera, i que m’han dit allò d’“ostres, si tornés a començar”. El penediment de no haver desenvolupat la vida com volies.

Però per dedicar-se a la banca, una mica d’interès i vocació també hi devia haver, oi?
En realitat, quan jo era jove entrar en un banc era assegurar-te per a tota la vida estabilitat i un sou més que decent, i el pare ja treballava en banca i pensava que era el millor que em podia aconsellar. Ho vaig fer perquè no em donés més la tabarra. L’ofici de banquer –en aquells moments, que després la cosa va canviar– em va entusiasmar: era una espècie de llotja, de teatre de la vida, que et feia involucrar-te amb les famílies, amb les empreses, amb les institucions... Era com una mica el confessor a la vida de la gent.

On es va capgirar el negoci?
La banca és un negoci no diré que imprescindible però absolutament convenient per al reciclatge dels diners, obligat en una economia capitalista. La banca és un negoci tan decent o indecent com qualsevol altre. El problema van ser els que van entrar i van veure una oportunitat de lucrar-se traient el pitjor de les persones. I d’aquests n’he conegut molts.

I va patir la caiguda del cavall que el va tornar a la música.
Estava a punt de fer els cinquanta i era un d’aquells moments emocionalment durs, amb la pèrdua de dos bons amics. Sembla un conte però és verídic. Un dia caminava pel carrer –i això que aleshores sempre anava en cotxe amb xofer– i vaig veure a l’aparador d’una botiga de música en liquidació una guitarra. Va ser un instint animal.

O sigui que una guitarra en un aparador.
Trenta anys després d’haver-me venut l’última. Vaig arribar a casa i vaig pensar: “Què se n’ha fet d’aquell noi amb somnis de rock-and-roll?” reconvertit en executiu agressiu participant en aquella època dels diners fàcils, del totxo, de la corrupció. Em vaig sentir com brut. No ho podia deixar: tenia unes responsabilitats, era difícil baixar del car­ro, però podia transformar-me, tornant a la passió de jove.

Un terrabastall.
Una decisió molt poc entesa al sector. I treballava en una entitat que no diria seriosa, sinó casposa: que un executiu fes rock a les nits va ser un xoc important. Però per als mitjans va resultar curiós i vaig començar a aparèixer. Jo li dec tot a la banca: he tingut una vida acomodada. No he patit coses que ha patit molta gent i que a mi em dolen, veure on ens va portar la crisi. Jo necessitava compensar-ho. He intentat ser un banquer diferent, prenent altres decisions, a vegades en contra de la política de l’entitat. I personalment necessitava un contrapunt: la música.

Quan compon, què li preocupa a un exbanquer?
No, les cançons per a mi són pur sentiment. Les lletres les escric d’una forma poc concreta, perquè tinguin diferents interpretacions per a qui les escolta. Mai escrivint cançons m’he sentit banquer. Mai. Cap influència.

Compartiments estancs?
No, en realitat vaig incorporar a la banca certs valors del rock, com la companyonia, la lleialtat, el treball en equip.

A Andorra debuta com a músic, però com a banquer sí que hi havia vingut.
Sí. Venia sobretot a la sucursal de la Seu i tenia molt de contacte amb la banca andorrana.

Si es posa a explicar té per a un segon llibre. Que tremolin.
Mira, potser compro la idea.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts