x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Ramon Abad

“Has de viatjar pel món com una esponja, amb la ment en blanc”

L’art africà està lligat als seus primers records. Semblava escrit, doncs, que la dèria el perseguiria tota la vida. Part del seu fons s’exhibeix al Centre d’art d’Escaldes-Engordany
Amb una de les peces preferides, feta amb una escorça.

“Has de viatjar pel món com una esponja, amb la ment en blanc”

Amb una de les peces preferides, feta amb una escorça.

ANA
Actualitzada 12/08/2019 a les 07:01
Col·leccionar art va ser quasi una decisió del destí per a Ramon Abad. Del fons que ha reunit al llarg de la vida són les peces que s’exposen al CAEE, Art africà. Batec de la humanitat. Fins a la tardor.

Tot va començar amb una tortuga d’eben i de ben petit.
Qualsevol obra d’art té una història que l’envolta. Jo tenia un amic al parvulari i el seu pare no hi era mai. Per a mi, amb cinc o sis anys, era molt estrany. Treballava a Guinea i un dia que va venir em va regalar aquesta tortuga. Jo la relaciono amb aquella Àfrica que ell em va explicar, aquell continent llunyà, negre. La peça m’ha seguit tota la vida, de casa en casa. Sempre.

Però podia haver quedat aquí.
Bé, també els pares anaven a Àfrica sovint i portaven alguna cosa: un teixit, una catifa. Però, un dia, quan jo ja treballava a l’Hospital General de Vic, em van trucar del Museu de la Pell de la ciutat per dir-me que un noi del Camerun portava unes peces que em podien interessar, com amant de l’art. Després va com va: un dia veus una peça en un rastre, un altre en una botiga... O una noia que ve d’una estada amb una ONG al llac Turkana i porta unes peces. Sovint compres un lot de deu i només alguna val la pena.

Es fa amb la idea de fer una col·lecció o te la trobes?
Sí, una mica comences a tenir una sèrie de peces; després et fas més selectiu. A vegades veus una peça en una subhasta i t’interessa. Però les col·leccions han d’estar a la vista, s’han d’ensenyar, i la gent ha d’aprendre: una col·lecció amb peces amuntegades en un sòterrani no va enlloc.

Estimula l’instint caçador?
No, en mi no. No en tinc. Jo penso que la peça ja vindrà, ja caurà sola. La gent em contacta. Amics, amics d’amics...

De totes maneres, alguna que li produís una satisfacció gran?
Moltes, moltes. Alguna d’especial, com aquella feta d’una escorça que hi ha a l’exposició, que va ser comprada a Tanzània, estava exposada a terra, sobre una manta, i aquella escorça amb tres forats té una força i una energia brutals. Em va captivar. Sembla El crit, de Munch. Crida. Aquestes peces del Congo, de grups ètics que fan unes màscares molt agressives, amb dents molt esmolades, sinistres, m’agraden especialment.

Parla d’expressions sinistres però hi ha malentesos. Per exemple: les figures travessades per claus no són malèfiques. Al contrari, parlen de bones obres.
Sí, sí, representen coses bones fetes per aquella persona. Són fetitxes i reliquiaris que guarden ossos, recordatoris del difunt. Però intentar desxifrar cada figura, cada escultura, cada màscara, de cadascun dels més de 2.000 grups ètics que hi ha és la tasca d’un catedràtic expert que hi hagi dedicat tota la vida i fent treball de camp sistemàtic. I ni així ho podem entendre tot.

Tornant a aquestes escultures dels claus: ens adverteix que no s’han de veure amb prejudicis, amb idees, diguem-ne, cinematogràfiques.
També, també. D’això en parlaré a la conferència del 28 de setembre. Els que hem sortit pel món des de petits –jo vaig estar a l’Afganistan abans que entressin els russos– tenim clar que hem de ser l’home esponja: anar amb la ment en blanc, sense comparar la teva societat, les teves estructures, amb altres cultures. Has de tenir la ment en blanc per entendre-les des del seu punt de vista. Què passa amb l’art africà? Que els cànons del que nosaltres en diem bellesa canvien totalment. Per a ells no importa que l’obra sigui bella, importa allò que representa. Importa allò que no es veu. Això va captivar els artistes de les avantguardes: que hi havia una altra manera d’expressar coses.

No em negarà, però, que l’estètica és impressionant.
Sí, sí. Hi ha una figura que m’encanta, recoberta amb llautó. Són un grup que feien unes figures molt quadriculades que va influir en el cubisme. Figures com aquestes van desenvolupar l’art occidental, va haver-hi un altre art des d’aleshores. Per això jo he titulat l’exposició Batec de la humanitat, perquè el cor artístic occidental va començar a bategar a un altre ritme, amb el cubisme, l’abstracció, el surrealisme. Una altra manera de veure. La seva estètica va revolucionar la nostra.

És un art encara desconegut?
Totalment. Sobretot a Espanya, on no es va desenvolupar la seva societat geogràfica, com en altres països. Ni va haver-hi la febre del colonialisme, o les missions, que més aviat destruïen aquest art, sobretot al principi. Però finalment van introduir un gust per l’art africà a Europa.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts