“No fem cada 'bolo' pensant que no hi tornarem o seria depriment”

Anuncien que baixen de l’escenari i s’embarquen en una llarga gira de comiat. Però el públic es comporta com una amant insadollable i ho han d’anar posposant. Tricicle passa per Andorra la Vella amb Hits dimecres. Les entrades es van exhaurir en només tres dies.

Volien marxar, però els està costant.

Bé, no, estem marxant, estem marxant. Ens vam embarcar en una gira de quatre anys, així que és una marxada lenta, però l’és.

El públic de Barcelona els demana que continuïn i ho han de fer.

Sí, però millor marxar mentre estiguem en bona forma física. És un final d’etapa. No marxem del tot, sinó que ens dedicarem a activitats darrere l’escenari.

Per què ho van decidir?

Ja són molts anys, quaranta, i bé, no ho sé, no ho sé. Podríem haver-ho fet abans o més tard. Suposo que per les ganes de fer més coses que el dia a dia: dirigir tranquil·lament, produir, viure sense les presses dels bolos.

No sabem si són “malos tiempos para la lírica”, però per a l’humor sens dubte, oi?

Sí, tant per a l’humor professional com per a l’humor quotidià, perquè segons on estiguis no pots dir segons què perquè salten chispas. Però passarà perquè tot és cíclic i intentem que el seny torni, que el sentit comú prevalgui. A veure.

Tricicle no és qui més ho ha patit, però ‘El Jueves’, la revista on ha dibuixat tant de temps, sí que ha estat objectiu preferent dels ‘ofendiditos’.

Perquè són gent que personalitza l’humor i qui no té sentit de l’humor sempre s’ofèn. Jo crec que el món de l’humor és un món on les coses s’excusen. Sempre es pot arribar al mal gust, a coses que potser no calien, però el paraigua de l’humor hauria de protegir-ho.

Ha recalcat que Tricicle ha fet sempre humor sense ficar-se amb ningú i que no és fàcil.

És clar, perquè quan critiques, o satiritzes, o ridiculitzes, tothom té la referència i els que són contraris riuen. En canvi, quan treus la sàtira, treus una eina fonamental i resulta dificilíssim.

I potser algun cop van tenir ganes de ficar-se amb algú i se les van aguantar?

No, el nostre tarannà no és aquest. Encara que en qualsevol dels nostres gags pots ficar la cara d’una persona. Però nosaltres anem més enllà: busquem l’enginy, la intel·ligència, l’esforç de trobar el que no hi és.

Som capaços de riure de les coses ridícules que fem?

Absolutament. L’humor sempre és el reflex de la societat. El que passa és que sovint la gent no es veu reflectida ella mateixa sinó el seu company. Veiem sempre la palla en l’ull aliè. Però és part de la condició humana.

Què és el millor o pitjor d’aquesta llarga gira de comiat?

El millor, la resposta unànime del públic, la sintonia amb nosaltres, l’agraïment per 40 anys amb ells. I de pitjor no n’hi ha cap. Perquè no som sentimentals, no hem entrat en cada bolo pensant “aquí ja no hi tornarem més” o estaríem deprimits completament.

Quaranta anys callats sobre l’escenari: és difícil?

Simplement vam entrar en aquest món a desenvolupar un atre gènere, el teatre d’acció. I el millor que passa és que la gent no sap si parlem o no, no se n’adona: hem enviat un missatge i els hem fet riure. No parlar és simplement un altre llenguatge. I a vegades amb una sola paraula hem estalviat un fotimer de gestos que no calien.

Pensar en el temps que ha passat provoca vertigen?

No. La sensació és que tot passa sempre molt de pressa i a mida que et fas més gran, corre més. La qüestió és el temps que et queda per endavant i com l’ompliràs, quins projectes tindràs. Les ganes de viure.

Projectes de Paco Mir?

Ara estic movent una òpera, Les noces de Fígaro, en versió jazz. A veure si ve a Andorra, que seria una bona plaça.

Tant de bo. I per acabar: marxen com a referents, han creat escola?

La veritat és que no, menys del que es podia preveure.