x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
James Rhodes

“El món sencer està en flames: de la Casa Blanca a Santiago Abascal”

El pianista londinenc s’embarca en croades: contra els abusos sexuals a infants i el silenci que els envolta o per difondre la música clàssica. sense pèls a la llengua. el dia 3, a ordino
El pianista britànic, que debutarà en un escenari andorrà.

“El món sencer està en flames: de la Casa Blanca a Santiago Abascal”

El pianista britànic, que debutarà en un escenari andorrà.

Actualitzada 29/03/2019 a les 07:17
Empra James Rhodes (Londres, 1975) un to un xic apocalíptic quan exposa la visió del món actual. La vida li va esguerrar la infància convertint-lo en víctima d’abusos i ara, amb l’altaveu que li proporciona la popularitat com a pianista, denuncia el que té proporcions d’epidèmia. Dimecres puja a l’escenari de l’Auditori Nacional, en la temporada que organitza el ministeri de Cultura.

De Bach a Beethoven, passant per Chopin. Què explicarà als espectadors, perquè vostè és de molt parlar als concerts?
Sí, crec que he de parlar uns instants per presentar les peces que toco. Parlar una mica dels compositors, de les obres. I després deixar que el públic tanqui els ulls i senti la música. Que simplement pugui evadir-se del Gran Germà d’avui: que no hi hagi Facebook, que no hi hagi Tinder, cap publicitat. Res, només desaparèixer. Al món que vivim avui no és fàcil de fer.

Una croada personal per difondre la música clàssica?
Tothom hauria d’arribar a degustar-la. El problema és que l’educació musical està destruïda, a tot Europa, a Amèrica. És un desastre. Jo estic convençut que a la gent li agrada la música clàssica i en voldria saber més. Jo intento fer-ho i presentar-la d’una manera informal. Penso que a la música clàssica hi ha molt gilipolles que pensa que és un art elevat per a gent amb diners i una bona educació. A mi això m’emprenya.

Per això es pregunta vostè si a Schubert li importaria quins pantalons porta per tocar la seva música?
Per descomptat que no li importaria. Per descomptat que no. Ell no tenia diners. Patia sífilis. Mai no va tenir sort amb les dones. Mireu: us imagineu trucar a Rosalia i dir-li: “Si vols venir a cantar a Madrid has de portar aquest vestit en concret”? És el que passa a la música clàssica. És tan innecessari! L’única cosa que importa és la música. I pots relaxar-te: no és tan seriosa.

Però últimament la imatge dels músics està canviant molt.
Depèn de com es defineixi la paraula canvi. En realitat la música clàssica té dues cares. Una de realment seriosa, amb intèrprets llegendaris i el típic concert al qual vas vestit d’etiqueta. Després hi ha l’altra, la que està canviant, on pots tocar les millors peces de música clàssica però com si fos pop. En realitat la música no canvia, és la mateixa, perquè la música és perfecta. El que canvia és la presentació. Però el canvi està molt lluny.

A ‘Instrumental’, el seu llibre, suggereix que la composició musical i la malaltia mental van de la mà. No és anar lluny?
No. Jo crec que tots patim alguna malaltia mental. Només s’ha d’obrir un diari per veure-ho. És part de la condició humana. I és part important de la creació. Per a mi els compositors escriuen música no perquè estiguin malalts, sinó com una part de la curació. Com una fugida. No penso en l’heroi romàntic, torturat, sinó en tots nosaltres: tots estem torturats. Ens sentim sols, ens sentim ansiosos. La música ajuda a suportar-ho.

Aquí és on diu que Bach va salvar la seva vida?
Sí. Tota la música. Bach va ser el primer que vaig escoltar. Però tota la música va ser per a mi una medecina molt poderosa. Canvia el que sents de la manera més miraculosa. És una droga potent que sempre funciona. La música ajuda a sanar.

Ha parlat obertament sobre els abusos sexuals que va patir. Se n’ha penedit mai?
Algun cop. Però penso que s’ha de pagar un preu elevat per parlar d’aquestes coses: sents vergonya. Però és important parlar-ne perquè és una cosa tan terrible, com una epidèmia, i el que tenen en comú totes les víctimes és el silenci, així que cal parlar-ne més. Espero que la gent comenci a escoltar i les coses canviïn. Així que sí, a vegades ha estat molt, molt difícil, i me n’he penedit, però crec que és vital perquè hi hagi noves lleis per protegir els infants.

Veu el final a tanta impunitat?
Això és només el començament. De moment l’única diferència és que la gent està començant a parlar-ne, amb els casos que es coneixen, estan veient com l’Església ha protegit els culpables. Però estic segur que això és només el principi i veurem cada cop més i més i més. Només parlant això comença a canviar.

Li preocupa que algú pensi que és profitós per a la seva car­rera musical?
Nooo. La meva carrera seria molt més fàcil si em focalitzés només en el piano i no hagués de parlar de coses tan difícils. Però si algú pensa això, només demostra quin tipus de persona és. Bé, vivim als temps d’Instagram i Twitter i cadascú pot dir el que vulgui i alguns diuen coses horribles, sí: és el món en què vivim.

Es va traslladar a Espanya a causa del Brexit?
Sí, per descomptat. Odio Londres. No hi ha res per a mi a Londres excepte la mare. És una ciutat cara i perillosa i el Brexit és la gota final. A Espanya sento que soc a casa.

Vostè no és gaire de mossegar-se la llengua i expressa opinions fins i tot de la situació política a Espanya des que hi viu.
Com podria parlar de la situació política a Espanya si vinc del Regne Unit, que és un desastre tan gran?! Però és el món sencer que està en flames: des de qui ocupa la Casa Blanca fins a un paio com Santiago Abascal, un dels monstres més perillosos. No sé què passarà, però vivim uns temps que em fan por.

Que contundent!
No aprenem del passat i no em sorprendria que d’aquí a uns anys es prohibís l’entrada a la immigració, l’avortament fos il·legal i es veiés acceptable la violència contra les dones o que La Manada sortís cada setmana sense ser portada a la justícia. Però penso que no hem de cedir i és important sortir als carrers, manifestar-se. Penso que hi ha esperança.

Així, està de la banda dels optimistes o amb els pessimistes?
S i estigués amb els pessimistes no sé com podria aixecar-me cada matí. Ara, per exemple, es pot aprovar una llei a Espanya que converteixi el país en el número 1 pel que fa a protecció dels infants. Penso que els polítics juguen, que menteixen, fan el que fan els polítics, però potser, només potser, independentment de qui tingui el poder, a Espanya es farà alguna cosa bona per als infants, encara que són invisibles, que no voten i que no tenen diners.
Etiquetes
  • #4 carlos
    (11/04/19 10:50)

    Frikisme progre va dir..
    Quina absurditat. Compartido totalment la qualificació i el terme. I si et fan mal els ulls doncs mira cap a un altre lloc, com se sol fer habitualment.

    Respondre
  • #3 he deixat de llegir
    (10/04/19 15:02)

    potser no es la bona traducció de el que volia dir...pots seguir llegint, es una persona molt sensible i intel.ligent ;)

    Respondre
  • #2 Frikisme progre
    (07/04/19 18:50)

    Llegint l'artícle de sopte m'he trobat amb la paraula 'gilipolles',he deixat de llegir inmediatament. No tot se val en una entrevista Senyors....

    Respondre
  • #1 Pere Lluís
    (30/03/19 11:04)

    Aconsello la lectura dels dos llibres més autobiogràfics de James Rhodes: Instrumental i Fugas.

    Respondre
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts