x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Joan Anton Rechi

“En cultura costa molt crear un projecte i és molt fàcil destruir-lo”

El Festival Ordino Clàssic dona, per fi, l’oportunitat que torni a treballar a casa, enmig d’una trajectòria que està desenvolupant amb projectes arreu, amb epicentre a Alemanya
Actualitzada 06/02/2019 a les 07:31
A Joan Anton Rechi feia lustres –més de tres, calcula ell, intentant fer memòria– que no se’l veia a casa. Professionalment parlant. Ara, el director artístic del festival Ordino Clàssic, Josep Martínez Reinoso, el va trucar per proposar-li que agafés les regnes d’un dels espectacles del cicle: Winterreise (Viatge d’hivern), amb un cicle de 24 lieder de Franz Schubert que interpretaran el tenor Francisco Fernández-Rueda i el pianista Rubén Fernández Aguirre. Dissabte, a l’Auditori Nacional a les set de la tarda.

Des de quan no el vèiem aquí?
Jo diria que actoralment l’última cosa va ser Rumors, i deu fer setze o disset anys, a banda d’alguna cosa que he fet dirigint La Companyia És Grata. Però fa molt, molt de temps. així que quan em van trucar vaig pensar que era una bona oportunitat. És clar, les produccions que estic fent ara, en òpera, són molt grans i costa trobar la manera de portar-les aquí. Per començar, no tenim un teatre que tingui un fossat d’orquestra.


Com s’ha gestat el projecte?

Vam estar mirant possibilitats. L’Auditori té les dimensions que té. En principi vam pensar en un espectacle que havia fet per al Festival de Peralada, Combattimento, de Monteverdi. Però com que el festival té aquesta cosa lligada a l’hivern va sorgir la possibilitat de fer aquesta obra de Schubert que a mi sempre m’havia agradat, que he escoltat moltíssim i no s’acostuma a fer escenificada. Vam pensar que era un bon títol i una obra molt íntima, que li anava molt bé a l’Auditori.

Muntada ‘ex professo’?
Sí. Hi estem treballant. El cantant i el pianista arriben aquí demà i acabarem d’embastar-ho.


Una escenografia particular, amb escultures de gel.

Més que escultures, blocs de gel. És un Auditori, no un teatre, i no pots muntar una gran escenografia. Però tenim la idea de fer un viatge emocional per l’obra, que parla sobre la pèrdua i l’amor no correspost, una situació que tots coneixem. Es tracta de crear un paisatge emocional fred i amb un element que es descompon, es desfà, és viu. És més instal·lació que decorat.

És una proposta arriscada?
És una obra que es fa moltíssim, que està en moltíssimes temporades arreu i és una música agradable d’escoltar, una de les obres culminants dels lieder, de les cançons alemanyes. Arriscat o no? És clar que ho és, és un espectacle amb un cantant i un piano i requereix cert grau de concentració. Però és un dels cicles més macos de cançons que s’han escrit.


La idea és que no quedi aquí.
Exacte, volem bellugar-lo i donar-li continuïtat. És una pena que les produccions es facin una sola vegada perquè requereixen esforç. No hi ha res tancat però mantenim converses. I ho veig factible. Però no avanço res, que som supersticiosos.

Ja era hora que l’escena del país intentés exportar-se?
Tot arriba quan ha d’arribar. És una bona manera de donar sortida als professionals i de fer coses amb qualitat i rigor. Però és cert que tenim la mida que tenim i amb una vida cultural rica i àmplia per a la nostra mida, però tenim uns límits.

A penes es va intentar en èpoques de vaques més grasses.
Hem de pensar per a qui fem les coses, si per a nosaltres o més enllà. Em fa la impressió que a la cultura hi ha certa improvisació. En cultura has de treballar amb la mirada a llarg termini perquè les coses costen molt, costa crear un projecte i és molt fàcil destruir-lo. I els polítics pensen més a curt termini, perquè tenen quatre anys i volen resultats ràpids. Per exemple, en teatre has de crear espectadors i això no es fa en una temporada.

I després espera un Wagner, i a Alemanya: paraules majors.
Sí, un Lohengrin que estrenarem a final d’any a Kemnitz, al nord d’Alemanya. I amb un director musical espanyol, Guillermo García Calvo. Imposa molt, la veritat. Com em va passar amb Strauss: són els seus clàssics i hi ha tendència a donar-ho a directors alemanys. Amb molt de respecte però amb il·lusió i sense complexos, amb una imatge neta i de primera lectura.

Això seu és un no parar.
Sí, acabo de tornar d’Oman, on vam portar Madama Butterfly, una coproducció que vam fer entre Peralada i Dusseldorf. Ara faré a Aquisgrà La gran duquesa de Gérolstein, d’Offenbach, i a Mainz, L’amor de les tres taronges, de Prokofiev. Molt content.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2024 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts