x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Xavier Puig

“En aquest segle XXI hem d'anar als auditoris a escoltar el silenci”

Aquesta tarda es posa al capdavant d’una de les propostes de gran format de l’ordino clàssic, amb el cor de cambra del palau i l’onca. a l’escenari de l’auditori nacional
Puig protagonitza avui la proposta de l'Ordino Clàssic.

“En aquest segle XXI hem d'anar als auditoris a escoltar el silenci”

Puig protagonitza avui la proposta de l'Ordino Clàssic.

Actualitzada 27/01/2019 a les 07:39
Xavier Puig (Cervera, 1973) es posa al capdavant d’una producció grossa: mig centenar de veus del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i l’ONCA per interpretar la segona de les propostes de gran format del festival Ordino Clàssic: Rituals. Fronteres espirituals. Avui a les set de la tarda a l’Auditori Nacional.

Un programa amb Philip Glass, Bach i Arvo Pärt.
Tenen en comú un factor espiritual en primer pla i la relació entre Pärt i la música de Bach: es va manifestar el seu hereu, no del punt de vista tècnic sinó espiritual. Les dues obres parteixen de la tradició del cant gregorià i els corals luterans i cadascú ho treballa a la seva manera. Per començar, una altra figura del minimalisme –Pärt s’ha considerat pare del minimalisme místic–: Glass s’ha fet molt conegut per música de pel·lícules, com La bella i la bèstia, amb la qual comencem el concert. Una música molt enèrgica, que entronca molt bé amb la cantata de Bach.

Aquesta producció, com es va ‘maquinar’?
Tant el Cor de Cambra com l’ONCA tenim cicles al Palau i ens va semblar que, amb les mides tan compatibles, era una col·laboració lògica. I aquesta música ens va semblar original. Té un públic molt específic, no de clàssica pròpiament, sinó més new-age, i aquesta espiritualitat els captiva. Una música que no es programa gaire i que podia ser una aportació prou original, un punt arriscada. És una música molt relaxant, que tracta molt bé els silencis. I en aquest s. XXI hem d’anar als auditoris a escoltar el silenci, que fora dels auditoris no el trobem.

Hi ha qui considera que el públic de la clàssica és gent gran.
Hi ha una franja d’edat en què perdem el públic: és inevitable a la joventut. La pregunta és com els recuperem a partir dels trenta anys. Aquesta música crec que pot connectar amb aquesta modernitat. Ho veus fins i tot quan et fixes en com van vestits.

Potser és gent habituada a rebre novetats?
Que estan disposats a escoltar una obra que durant cinc minuts només està en un acord de sol menor però que ofereix una reflexió. És gent que té unes inquietuds i pocs prejudicis.

Havia col·laborat amb l’ONCA.
Sí, amb una producció de música barroca al Femap i abans, fa anys, Mozart. Em fa il·lusió tornar-hi, i sobretot al nou festival, que té molta empenta, imaginació, iniciativa.

M’acaba de trepitjar la pregunta següent.
Té un punt d’arriscat però hi ha un esperit jove al darrere, una voluntat de portar la música a la gent i treure-la dels auditoris, de fer-la més quotidiana i treure-li la rigidesa del concert clàssic.

Com veu aquesta ONCA que acaba de bufar 25 espelmes?
Crec que és una fita que un projecte cultural tiri endavant, s’ha de ser molt militant, i havent passat per època de crisi. Tinc la sensació que ens hem de recuperar, hem de canviar la dinàmica diguem-ne descendent i tenir una altra vida. L’ONCA, com totes les entitats musicals catalanes, està en aquest renaixement. És un grup que fa molt temps que toca junt, té una qualitat molt sòlida, perquè estem acostumats a orquestres de bolo.

Costa aixecar produccions grans, com la d’avui?
És clar, perquè estem parlant de 30 cantants professionals, 15 músics i un pianista. Encara que també són més vistoses que un petit concert de cambra. Costa uns diners i costa de moure-ho. Això, però, es fa a Andorra i després al Palau i tenim perspectives de portar-lo a Sant Cugat i a Barcelona, a un entorn diguem-ne eclesiàstic.

Com a director jove, és difícil fer-se camí en aquesta posició?
Si els músics ho tenen complicat, de fet hi ha uns camins ja reglats per fer carrera: audicions i proves, mecanismes. Però hi ha poques vies orgàniques per fer d’assistent de direcció i com arribar al circuit és el gran misteri. Cadascú ha fet la seva feina de formigueta. Jo vaig ser assistent de la Jonde i l’OBC, dues places que ja no existeixen. Així que com formem els directors, que no poden tenir l’instrument a casa per practicar?

I per a quan les dones?
Quan jo estudiava, a la classe a Viena ja érem quatre nois i quatre noies, així que tot comença a canviar, però no tenim a l’imaginari col·lectiu noms de dones directores i això és significatiu de com ha estat la interpretació de la música: molt fonamentada en la força. Les dones poden aportar altres elements de sensibilitat i els hem de reivindicar. N’hi comença a haver però no són prou visibles, no han esclatat com a grans noms de la direcció.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477