x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Bruno Oro

“Ja no saps què molestarà: ara ja no et pots ni mocar, oi?”

Sortit del planter de programes televisius com ‘Polònia’, amb imitacions molt celebrades, l’intèrpret arriba aquesta nit a l’escenari del Centre de Congressos amb ‘Immortal’
L'actor barceloní, que havia estat un habitual de programes com 'Polònia'.

“Ja no saps què molestarà: ara ja no et pots ni mocar, oi?”

L'actor barceloní, que havia estat un habitual de programes com 'Polònia'.

Actualitzada 07/12/2018 a les 07:15
Bruno Oro (Barcelona, 1978) tanca aquesta nit la temporada teatral a Andorra la Vella. Immortal, text que va coescriure amb Marc Angelet i Alejo Levis, proposa una reflexió que es mou pel terreny difús de l’humor amarg, un pèl negre, que porta a reflexionar sobre allò en què molta gent no vol ni pensar, ni anomenar-ho tan sols: la pròpia mort.

Interpreta trenta personatges a l’obra. Ja sap per on para, al final?
La veritat és que és un tour de force interpretatiu, amb un ritme molt frenètic, amb escenes en què hi ha vint personatges a la vegada. És una bogeria. Però aquest és el nostre pa de cada dia, l’ofici d’actor.

Quin va ser el punt de partida de l’obra?
Avui en dia hi ha molts experts que ens diuen que la tecnologia arribarà a l’extrem d’aturar l’envelliment i fer-nos viure eternament. Això diuen els alts càrrecs de Google, Tesla, etcètera. Em vaig posar a pensar que seria interessant tocar el tema de l’eternitat: què seria de nosaltres si poguéssim viure eternament amb una ment i un cos de trenta o quaranta anys. I a partir d’aquí entrem en tants temes com podem, de la religió als conflictes generacionals, la quotidianitat, la feina. Tot en clau de comèdia, però perquè l’espectador surti pensant que la mort té més sentit del que ens creiem.

I què en pensa Bruno Oro?
Home, a mi m’agradaria ser immortal, sempre que tingués dret al suïcidi, a acabar algun dia si em cansés de la vida. La mort dona sentit i encara més a un artista: la seva trajectòria té sentit pensant que té una caducitat, o seria repetir-nos i repetir-nos eternament. Molt cansat.

És un tema recurrent a la història de l’art.
Sí, però no estava al carrer. Però autors com [Yuval Noah] Harari expliquen les possibilitats científiques, que la tecnologia embogirà i arribarem al súmmum de la vanitat humana: acabar amb la mort, amb l’envelliment. I és interessant perquè vol dir que arribem a un punt del progrés que potser és el final.

Com es va muntar el projecte, un cop va tenir la idea?
Jo vaig parlar amb el productor i ell em va adreçar a Marc Angelet i Alejo Levis, coautors, i vam començar a parir el text de zero. Costós, i sent un espectacle d’un sol autor, t’obliga a empescar-te-les per ser enginyós.

No podia haver estat més amable amb vostè mateix i no complicar-se tant la vida?
Jo no soc gaire amable amb mi mateix. M’agrada posar-m’ho complicat, però ha estat un repte més dur del que em pensava. Tot i que és gratificant per al públic.

Donem per fet que riurem, però deu tenir rerefons amarg.
Cínic, amarg, sí, però riurem perquè és l’única manera de tocar el tema sense pretensions.

Parla de Déu i de Messi, que també és diví.
Sí i de tots els genis: què faria Fer­ran Adrià si fos immortal? També hi ha el personatge de la mort, que diu: “Jo tenia molt sentit i ara s’estan equivocant.” Jo m’hi he reconciliat. Encara que no tinc cap urgència, és clar. Però és un tema que m’ha obsessionat des de ben petit. Hi penso. I no precisament amb bones vibracions. No per morbo sinó com a reflexió existencial: qui m’assegura a mi que després de tot això no hi ha res més que el negre més absolut?

Canviem de tema: això de les imitacions és una qüestió innata o es pot aprendre?
A l’espectacle no n’hi ha. Però sí, és innat perquè és molt musical, és molt de tenir sentit del ritme, de fixar-te en les músiques de la gent com parla, com gesticula: és bastant difícil d’ensenyar, la veritat.

Les músiques de la gent?
Sí, la majoria dels imitadors també són bons cantants, bons músics, perquè té a veure amb el fet de captar la tonalitat d’una veu, la cadència, els latiguillos, les repeticions, la manera de caminar, de moure’s, que també és molt musical.

I després es desenvolupa?
Es pot perfeccionar, com tot, però s’ha de portar a dins.

Diu la Viquipèdia que la seva imitació d’Acebes és una “obra mestra”. Hi està d’acord?
És el personatge a qui més m’he assemblat, crec. Però també era un personatge pràcticament esquizofrènic i, per tant, molt agraït d’interpretar. L’evolució que va fer –tant el personatge real com la imitació– va ser molt interessant per a un intèrpret.

Cap altre?
Home, a l’Artur Mas mai no m’hi he assemblat, però va suposar fer un altre personatge a partir del model. Ell no era atractiu per a un actor perquè era molt pla però crec que li vam donar una forma molt interessant.

Tenen molta matèria primera, sembla.
Sí, hi ha èpoques en què abunden els pallassos de la realitat i no cal esforçar-se gaire. I ara estem en aquesta i no té pinta que vagi a més, anem sobrats de personatges i més en la política, on cada cop tot s’exagera més, tot depèn del màrqueting i triomfen els Trumps.

Com es pot fer una paròdia d’algú que ja és una paròdia per si mateix?
Doncs exagerant-lo encara més, és l’única manera.

Pregunta obligada a un humorista: quan té previst acabar a l’Audiència Nacional?
La veritat és que no m’agradaria si ho puc evitar perquè m’agrada estar a casa, em posaria bastant nerviós. No crec que arribi a això. Però potser dic això i d’aquí a un temps veus el titular: Bruno Oro, a l’Audiència Nacional perquè hauré dit alguna cosa que era l’últim a imaginar que molestaria. Perquè, és clar, ara ja no et pots ni mocar, oi?
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477