x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Santi Balmes

“Si comencéssim avui, sens dubte no ens diríem Love of Lesbian”

La banda arrodoneix un any frenètic, el que ha celebrat els vint anys sobre els escenaris. Tants com ha trigat a arribar a un d’andorrà: diumenge serà a l’auditori nacional
El líder de Love of Lesbian, banda formada el 1997 a Sant Vicenç dels Horts.

“Si comencéssim avui, sens dubte no ens diríem Love of Lesbian”

El líder de Love of Lesbian, banda formada el 1997 a Sant Vicenç dels Horts.

Actualitzada 01/12/2018 a les 07:04
Vint anys de carrera i vint anys els que els ha costat arribar fins a Andorra: mai no havien posat els peus a un escenari del país. Així que no és gens estrany que les entrades per al concert que Love of Lesbian farà diumenge a l’Auditori Nacional s’exhaurissin com qui diu en hores. Obre la tercera temporada que organitza el ministeri de Cultura per a aquell recinte.

Com serà l’espectacle? Hi havia algun problema per encabir ‘Miralls i miratges’, oi?
Farem un concert que serà una mena de mix entre el que estem fent ara, que per la manca de fons de l’escenari és impossible completament de fer, i un hit de hits, diguem-ne, combinat amb temes nous.

Han dit que estan en el millor moment. És així o es diu perquè és l’actual?
És una certesa absoluta que estem en un moment molt dolç. Gaudim a l’escenari com feia temps que no gaudíem. Estem en un moment de coneixença mútua i les coses surten molt més fàcilment que abans. I enguany hem anat molt atrafegats, amb el final de la gira d’El poeta Halley, i algú ens va fer notar que fèiem els vint anys i s’hauria de celebrar, així que van crear un espectacle que vam presentar al Liceu, al circ Price de Madrid, València i després a Mèxic, que va ser una barbaritat, amb 10.000 persones. I vam elaborar aquest espectacle teatral [Miralls i miratges]. Frenètic.

De tant en tant pensen en aquells primers concerts, amb una desena de persones?
És curiós perquè de vegades entrem en una sala d’aquelles on vam començar, a prendre alguna cosa, i comentem que en aquell moment el lloc ens semblava grandiós. I ara, a mesura que omples espais més grans, aquests et semblen com una sala d’estar.

El públic ha crescut amb vostès. És una qüestió que es té en compte?
És clar, però igual que pensem que la gent va mutant amb el temps, contínuament, tant el públic com nosaltres. És maco veure que un pare i una filla ara comparteixen la banda.

Deia en una entrevista que no s’hauria de valorar l’artista pel que fa com a persona sinó per l’obra. Què ens passa que estem en pla censor?
Hi ha una policia del pensament. Una necessitat que la teva obra vagi per uns camins i la vida personal també. Però quan mires les biografies de grans artistes sovint veus que hi ha pàgines negres. És massa exigir que algú estigui a l’altura de la seva obra, perquè l’obra és la des­til·lació del millor de si mateix. A banda, qui estigui lliure de culpa... Penso en aquella lapidació de La vida de Bryan.

Els han llençat alguna pedra pel nom de la banda?
Molt poques. Algun comentari. Però ni pensàvem arribar on hem arribat i el pitjor de les bandes sol ser el nom. Mira: Beatles. Quin nom! Però avui sens dubte no seria aquest nom ni de bon tros.

En arribar a aniversaris rodons es fa resum: algun moment a destacar?
El concert a Mèxic va ser un xoc meravellós: tanta gent d’un país que no és el teu i cantant tots els temes, no sols dos hits. Més difícil ha estat la marxa del Joanra [Planell].

Es percep més la presència de Ricky Falkner?
Si dic això seria en detriment del Joanra. El que diria jo és que estem en un moment molt maco i el Ricky ens va acompanyar des de l’últim disc en anglès, ha cocreat tots els discos, és part importantíssima i ha fet una vida en paral·lel, com a productor, fins ara que ha entrat a la banda, per compartir amb nosaltres tot allò que també a ell li ha costat.

Quin va ser el moment que van pensar, “això és l’èxit”?
Un concert a la sala Heineken a Madrid, que tocàvem abans d’una banda suposadament més important però on nosaltres vam tenir més gent i un nivell musical superior. Vaig pensar que era qüestió de temps.

Love of Lesbian no és una banda de ‘hits’.
No. Som un grup que es cuina a foc lent i s’integra a la teva memòria també lentament. No hi ha temes que hem de cantar sí o sí, més enllà del pagafantas que es vol enrotllar amb una tia i s’ha après les quatre d’Spotify.

I el futur?
El cos ens demana calma.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477