Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Antonio Carmona

“Gràcies a Ketama el flamenc no es queda per a quatre senyorets”

Recull l’herència de la mítica formació i continua el seu llegat, ja amb tres discos en solitari. el més recent, ‘Obras son amores’, el presentarà divendres a l’Auditori Nacional
Actualitzada 20/03/2018 a les 06:51
Ketama va formar part de la programació de l’Auditori Nacional el 2003. Quinze anys més tard Antonio Carmona, que intenta mantenir viva aquella flama, hi torna. Divendres presentarà el tercer disc en solitari, Obras son amores, en el marc de la temporada organitzada pel ministeri de Cultura.

Quasi un debut. Què sentirem?
Bé, sempre que vens amb un disc nou és un debut perquè és una primícia. Hi haurà una mica de tot, dels tres meus, des de Vengo venenoso, que vaig fer amb Gustavo Santaolalla, que sabeu que és com el Quincy Jones llatí. També alguns temes de Ketama i un record a Antonio Vega. A voltes també canto alguna de Serrat... Ja ho veurem. Vindré amb una banda de primera línia, que és la que necessita la nostra música, amb tants accents i tanta rítmica.

Torna de gira després d’un ensurt important de salut.
Sí, i estic molt content, després de l’aturada. Però ja està tot passat, amb l’estima de tothom. Ho vaig passar autènticament malament, però ja soc aquí, més sa que mai.

Experiències dures, com aquesta, queden reflectides després al disc?
Pot ser. Comences a viure d’una altra manera quan estàs una setmana en coma: et dona noves forces i esperances. A l’hospital tot el que volia era prendre una sopa amb la família, estar amb els col·legues. Tampoc és que estiguis pensant en grans gires, sinó en la vida quotidiana, la normalitat, és el que enyores.

També és un homenatge al seu pare, Juan Habichuela.
Totalment. M’he amarat del seu esperit, del que em va deixar, de la seva essència. Ha estat el meu mentor, la persona amb qui vaig créixer musicalment i en tots els aspectes.

Algun cop diu que li va ense­nyar a no tenir massa ego.
Em mantenia els peus al terra. Ell va ser un treballador nat, que va començar amb tretze o catorze anys, com jo, i que quan es va casar amb la meva mare li van donar un pic i una pala perquè comencés a les coves del Sacromonte. I al llarg de la vida es va adonar que a vegades toques el cel i el moment següent baixes a l’infern. Com ho he viscut jo. La música és així.

Amb Ketama va tocar el cel?
En moltes ocasions. És un grup que es troba a faltar, és clar, és un grup amb qui vam riure molt, vam treballar molt, vam viatjar. Jo vaig començar amb catorze anys. Recordo els viatges a Londres, quan ens quedàvem sense diners.

Aleshores se’n feien creus, els puristes, que els fills de Juan Habichuela fessin aquell so.
Ja al seu moment tant ens va fer: treballàvem molt més de Despeñaperros cap amunt. Aquells puristes al final van acabar escrivint un llibre sobre Ketama i sobre el llegat que vam deixar. Jo vaig començar com a percussionista pels tablaos amb gent com Enrique Morente, Paco de Lucía... els grans, així que no em poden acusar de fer-li mal al flamenc per ficar-hi una bateria o un baix, que va ser una evolució, però sempre conservant l’essència i l’arrel flamenca.

El van obrir a molts públics.
Imagina’t, vam crear un so que pogués sonar a la ràdio. Hi vam ficar bateries, baixos, guitarres elèctriques, vam crear un so internacional del flamenc, que no es quedés per als quatre puristes, per als senyorets que et contractaven i allà quedava tot.

Miri quins noms va donar el sud de la Península: Triana, Medina Azahara, Ketama, Los Planetas. I què surt ara? Només productes televisius?
Jo vaig començar en un tablao per on passaven Las Grecas, Manzanita, el Pescaílla. Era una altra cosa com vèiem la música. Ara surten i ja hi ha el suport de la tele que et fa superfamós. Però me n’alegro perquè ara tot sona una miqueta com a fàbrica.
Etiquetes
  • #6 Aida
    (25/03/18 13:29)

    Dorantes recibe hoy las mejores críticas en Nueva York tras su actuación en el Lincoln Centre, Ketama premio grammy, pero a estos inquisodores de mentalidad rural es pensar en España y se ponen a soltar su desprecio. Más ignorante no se puede ser. Qué sabrán los neoyorkinos amantes del arte comparado con este egregio crítico que me precede en el comentario

    Respondre
  • #5 Airlog
    (24/03/18 14:46)

    Made in Spain !

    Respondre
  • #4 Jordi
    (24/03/18 09:43)

    Sisco va dir..
    O sea que un cantante premiado en los grammy a ti te parece un deshecho sólo porque es.. gitano? ¿lo dices desde la alta alcurnia de... de dónde? Da gusto ver cómo se expresa la ignorancia. Bienvenido el fado, el flamenco, la muñeira o la expresión cultural que sea del pueblo que sea (ah, no, que de España no, que ya está el Inquisidor para reírse de la cultura de otros pueblos) Por mi parte bienvenidos todos, me gusten o no, no estamos muy sobrados precisamente de expresiones culturales diversas en Andorra.

    Respondre
  • #3 Sisco
    (23/03/18 11:54)

    Apaga y vamonos.....

    Respondre
  • #2 Rob
    (20/03/18 16:50)

    Representant d'una de les dinasties més importants del flamenco a Espanya... és tot un luxe tenir l'oportunitat de veure´l al principat

    Respondre
  • #1 Cultus
    (19/03/18 19:37)

    Cultura Made in Spain?

    Respondre
6
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477