x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK
Aranza Coello

“Considerar que hi ha classes segons on hem nascut és absurd”

Burka teatre recala al Claror amb una obra, ‘La batalla’, que parla d’emigracions, del paper de la dona –el nom de la companyia no és casual– i de la lluita per dirigir la pròpia vida
Aranza Coello, directora i protagonista de 'La batalla'.

“Considerar que hi ha classes segons on hem nascut és absurd”

Aranza Coello, directora i protagonista de 'La batalla'.

Actualitzada 29/10/2017 a les 06:56
Aranza Coello, al capdavant de la companyia Burka Teatre, pujarà demà a l’escenari del Claror lauredià amb La batalla, en el marc de la 51a Temporada de teatre i en un espectacle coorganitzat pel comú i l’ambaixada d’Espanya. Coello, directora i protagonista del muntatge, posa dempeus un relat que es mou entre la ficció i els records familiars, al voltant de l’emigració.

Expliqui’ns què és ‘La batalla’?
Doncs és bàsicament un joc de miralls, un viatge a la reinvenció de la memòria. És la reconstrucció de la història, des del punt de vista d’una dona contemporània, d’una altra dona que va viure als cinquanta i va patir la migració inversa: es casa a Amèrica amb un illenc i ve cap a les Canàries, per després quedar-se sola quan el seu home torna cap Amèrica. Ella ha d’assumir aquesta mena d’espera homèrica i per això en escena es convoca Penèlope, que com l’àvia són projeccions de la ment de la protagonista contemporània.


Per què una batalla?

És una batalla interna, la que lliurem amb nosaltres mateixos contínuament: per saber qui som, per agafar les regnes de la vida o assumir el que ens ve donat, per les nostres pors, que ens poden portar a l’immobilisme.

Un crític diu, parlant de l’obra, que “esperar és el destí de la dona”. No deu voler dir això, vostè?
La batalla és un cant perquè això no sigui així. Però l’obra no dona respostes en cap cas, sinó que més aviat, planteja preguntes. Espero que cadascú se’n vagi cap a casa i les intenti respondre si pot, o si vol. En cap cas hi ha respostes, i molt menys diu que el paper de la dona sigui l’espera. Ni el de la dona ni el de l’home. Jo tinc un posicionament feminista però no és un postulat de l’obra. Del que parla és de com homes i dones s’enfronten a decisions, prenen les regnes de les seves vides.


Crida l’atenció el nom de la companyia: Burka. Per què?

Nosaltres vam fundar la companyia l’any 2003. Aleshores estava molt fresc el tema d’Afganistan i de l’ús del burka. En aquell moment nosaltres, com a posicionament, com a postulat polític, si ho vols. Volíem que el nom ajudés a reivindicar coses que normalment s’obliden. En aquell moment hi havia un boom mediàtic molt potent a nivell internacional i que nosaltres vam considerar que obeïa a molts interessos, que no eren precisament que les dones afganes es veiessin obligades a canviar la seva vida i posar-se un burka. Hi havia altres interessos darrere. I, efectivament, avui les dones afganes segueixen vivint amb el burka i en circumstàncies que desconeixem, però com que ja no hi ha interessos polítics ni econòmics darrere s’ha acabat el boom mediàtic.

Tornant a l’espectacle, és una barreja de teatre i dansa, oi?
No dansa pròpiament, però l’espectacle està basat en el moviment, les escenes són una mena de coreografia, tot i ser un espectacle textual. Però el moviment, el cos, és un llenguatge.


Té quelcom d’autobiogràfic, de vivència familiar?
Sí, el punt de partida és la història de la meva àvia, una d’aquelles vídues blanques que es van quedar en espera del seu home, que sovint tenia una família paral·lela. Hi va haver un gran silenci al voltant de tot plegat.

És el moment oportú per recordar-nos que tots som fills de l’emigració.
No és el que tenia al cap en escriure, però és clar que m’influencia l’entorn. Les coses canvien ràpidament i ara estem patint una altra emigració de la nostra gent, quan se suposava que ho teníem tot a la vida, no com a les emigracions del segle XX. Som fills del que ens toca viure i hi ha cicles: ens toca acollir i ser acollits. Així que considerar que hi ha classes en funció d’on hem nascut és absurd.
  • #2 karlitos
    (27/10/17 13:30)

    Considerar que hi ha classes segons on hem nascut és absurd” i mes propi de gente sense cultura sense consciencia real, a qui tenim que respectar perque visquem tots plegat malogradament.

    Respondre
  • #1 Pinoccio
    (25/10/17 20:09)

    Eso diselo a lo q van a manifestarse con sus banderitas por chorraditas... cuando viven en uno de los paises mas desarrollados del mundo...
    #stopxenofobia
    #stopnazismo

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2024 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts