Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Ignacio Yepes

“El pare arrossegava la gent a escoltar-lo però li deixava llibertat”

L'ONCA, dirigida pel fill de Narciso Yepes, homenatjarà el genial guitarrista en el vintè aniversari de la seva desaparició. al repertori, l’emblemàtic ‘Concierto de Aranjuez’
Dirigirà el concert al festival que va apadrinar el pare i organitzen el comú i la Fundació Crèdit Andorrà.

“El pare arrossegava la gent a escoltar-lo però li deixava llibertat”

Dirigirà el concert al festival que va apadrinar el pare i organitzen el comú i la Fundació Crèdit Andorrà.

Actualitzada 24/10/2017 a les 07:14
Deia el seu pare, Narciso Yepes, que si no hagués estat músic hauria estat músic. Però Ignacio Yepes (Madrid, 1961), compositor, director d’orquestra i flautista, de no haver estat músic s’hauria dedicat a les matemàtiques i a l’astronomia. La vida el va portar per altres camins però aquests dies segueix amb atenció la recent descoberta de les ones gravitacionals, en el camp de l’astrofísica, i ho porta al seu terreny: “És com posar oïda a l’univers.” Mentre, prepara el concert que dirigirà demà, a Ordino, amb l’ONCA i la guitarra solista de Javier Somoza. Un homenatge a Narciso Yepes en el festival que va apadrinar per recordar-lo vint anys després de la seva desaparició.

El programa començarà amb el ‘Concierto de Aranjuez’: estava ‘cantat’ en un homenatge al seu pare?
És una proposta de Gerard Claret que a mi em sembla sempre un encert: és una obra fantàstica i una manera de recordar el meu pare amb una de les músiques que ell va donar a conèixer arreu del món. Si s’ha tocat a tots els continents és perquè ell el va portar. El meu pare era molt més que el Concierto de Aranjuez i més que la pròpia guitarra, però sí, és molt significatiu.

I la simfonia ‘La italiana’, de Mendelssohn.
És una obra emblemàtica, una simfonia plena de vida i frescor, per aprofitar la plantilla de l’orquestra simfònica. Té un caràcter molt alegre i volem que sigui un homenatge ple d’esperança i alegria, no una cosa trista.

Bona falta que ens fa un missatge d’alegria i optimisme.
I la música és un mitjà únic per transmetre sense paraules, on ningú se sent jutjat ni mal interpretat.

Tornant al ‘Concierto de Aranjuez’, és un ham per al públic. Per què és tan apreciat?
Home, no és per escombrar per a casa, però una de les raons perquè crec que té tanta fama és justament per la interpretació del meu pare: ell va ser cocreador de l’obra, li va donar caràcter i riquesa, en la seva imaginació i intuïció. Era una obra extraordinària, però ell va donar-hi detalls que van més enllà de la partitura, com es pot sentir en les gravacions, des de la primera, que va fer amb [Ataulfo] Argenta. Va aconseguir arrossegar la gent a escoltar-lo, donant-li llibertat d’interpretar alhora. I per això va fer la volta al món el concert. I en aquests anys es fa el setantè aniversari del primer cop que el va tocar i crec que el Concierto de Aranjuez ha portat Narciso Yepes pel món, però també Narciso Yepes ha portat el Concierto de Aranjuez pel món.

Què sent el fill quan escolta aquesta música, tan pròpia en cert sentit, tocada per altres?
El meu pare ja fa vint anys que va morir i no podem pretendre que segueixi aquí. Cada músic, amb el seu bagatge i esperit, ho fa el millor que pot i jo ho acullo amb infinita estima com a director d’orquestra. Seran versions que no s’assemblaran, ni falta que fa. Assajant amb l’ONCA revisc tots els moments en què acompanyava el pare, preparàvem passatges, i intento transmetre a l’orquestra el que vaig poder aprendre d’ell però obert a les noves idees. És el que té de bo la música: és eterna.

Recordi’ns el pare a Ordino.
La imatge que em ve al cap en pensar en el pare a Ordino és el seu benestar, com es trobava d’infinitament còmode a la seva casa d’Ordino. Al llarg de l’any era la seva meta. També les persones. El meu pare a Ordino és sinònim d’amistat. Amb gent com Josep Duró, gent amb qui va arrencar el projecte del festival. Ordino l’he viscut, des de petit, com un espai de trobada entranyable. Quan penso en ell a Ordino sobretot el veig feliç i gaudint dels amics, de la natura, de la música.

Fa deu anys ja vam parlar, amb motiu d’un altre homenatge, i ens va dir que la gent va als concerts però per escoltar sempre el mateix. Ha canviat?
Bé. És que no ho sé. No ha canviat gaire. És cert que no estem en els nostres temps. Per primer cop a la història de la música passa una cosa que no era així en temps de Bach, Mozart o Beethoven: que la gent no necessita escoltar els compositors del seu temps. Però també és cert que hi ha gent que s’acosta a les sales amb il·lusió de coneixement. La clau és que sempre sigui una sorpresa, que els intèrprets sempre siguem capaços de convertir una obra coneguda en quelcom de nou.

Això recau sobre les espatlles del director?
Una mica. Està al servei d’unificar la interpretació. I l’intèrpret ha de tenir la humilitat de saber que l’última interpretació és la del que escolta, i potser és més rica i més sàvia, tot i no saber res de música, però amb un amor intuïtiu cap a allò que escolta. I això vull jo: facilitar que qui està a la butaca s’hi impliqui.

El vessant com a director ha sobrepassat el d’intèrpret?
Sí, penso que sí. Però ve a ser el mateix, el director també és intèrpret. Si tinc la flauta a l’escenari gaudeixo moltíssim, però amb l’orquestra també perquè és un instrument extraordinari. Ara treballo amb l’ONCA i són uns musicassos: no hi ha res que jo desitjo i que no facin.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477