“L'humor d'avui dona una visió cínica, agressiva, de la societat”

El xouman francès Michel Leeb aterrarà demà al Centre de Congressos, en el marc de la Saison Culturelle que organitza l’ambaixada de França. Ho farà amb l’espectacle 40 ans!, amb el qual rememora les quatre dècades que fa que puja als escenaris.

Què fan pensar, quaranta anys d’ofici? Fa por, il·lusió, incredulitat potser?

És com un cop de vent. Ni tan sols me n’he adonat, és quelcom que va massa ràpid i jo simplement tinc la impressió de recomençar cada cop. I aquest espectacle reprèn les coses que he fet durant aquest temps, sento molt de plaer de fer-ho i penso que també el públic que torna a veure els números. I gent que els veu de nou, com passa quan vaig a la Xina o als Estats Units o a Amèrica llatina. Al públic nou tinc ganes de convèncer-lo, de seduir-lo. Jo no puc concebre aquest ofici com una manera de passar i fer passar dues hores de plaer.

Ha imitat Julio Iglesias.

Voilà. Jo no faig humor lligat a l’actualitat o un lloc concret, faig un humor intemporal. El meu espectacle és music-hall, i això vol dir que puc fer qualsevol cosa: música, paròdies, esquetxos. I si faig imitacions, són de personatges universals, com Louis de Funes, perquè faig un homenatge a una generació d’actors que ha desaparegut però forma part del nostre patrimoni.

Fa pujar el públic a l’escenari.

Sí, faig implicar el públic, tinc ganes de posar sobre l’escenari actors que trio a la sala, a l’atzar. És extraordinari perquè passa quelcom d’extraordinari.

Ha vist canviar l’humor?

Sí, per exemple avui es basa molt en l’stand-up i en una crítica, una visió de la societat, molt cínica, una mica agressiva i cruel fins i tot.

Charles Aznavour està molt lligat als seus inicis.

És el padrí dels meus espectacles, qui em va donar l’empenta inicial, és amb ell que la meva carrera va començar de debò. Escolto i segueixo els seus consells. És un artesà, no un artista industrial. I m’ha ensenyat que mai, mai, mai, no has de mirar el jardí del veí, sinó fer sempre el que vols, ser lliure.

I s’imagina vostè també als noranta sobre l’escenari, com ell?

M’hi imagino més gran encara. Jo crec que comences a envellir justament als noranta.

Havia estudiat filosofia: és útil per fer humor?

No, de cap manera. La filosofia em resulta útil a la nit, quan vaig a dormir.

Què és el que fa que una imitació estigui reeixida?

Tenir bones cordes vocals i bona oïda. Si tens una bona oïda atrapes tots els accents, els matisos, els registres. I si tens unes cordes vocals miraculosament bones, ja ho tens.

El jazz és una altra part dels seus interessos artístics. Es plany de no haver-s’hi dedicat més intensament?

Sí, és clar. Si no hagués estat actor, humorista, hauria estat músic. No hauria fet més que cantar, perquè ho adoro. Però el camí ha agafat aquesta direcció. Ara, no em privo de cantar als espectacles i faig molts concerts de jazz a l’estiu.