Els refugiats –tots, independentment de la seva nacionalitat– no són persones que arriben a un país buscant subvencions i tenir la vida resolta. Fugen de guerres, d’atrocitats que només els humans som capaços de cometre. Han deixat enrere tota una vida, família, la casa, amics, i alguns els seus morts. Una refugiada ucraïnesa explica com de malament ho han passat per la revetlla de Sant Joan, amb el soroll dels petards que els recordava les bombes i els projectils russos. A Ucraïna, ara mateix, fins i tot els globus estan prohibits, perquè si peten el seu soroll provoca angoixa i paor. No s’ha de jutjar des de la comoditat i el confort de la llar què sent aquesta gent. Ells ho expliquen amb claredat i contundència: no els agrada gens viure de la caritat i de l’ajuda solidària del país que els acull, però de moment no hi ha una alternativa millor. Certament, alguns han expressat la seva queixa per haver de traslladar-se a viure en un hotel del Tarter. Agraeixen la generositat del propietari i la tasca desinteressada dels que han trobat aquesta opció per deixar lliure els apartaments turístics, però veuen el Tarter massa lluny per poder fer una vida quotidiana: comprar, l’escola, quedar amb amics. Cal pensar a llarg termini, perquè algunes famílies decidiran retornar al seu país, altres seguiran a Andorra, i la guerra no pinta bé: tot apunta a un conflicte llarg i cada cop més cruent. Necessiten suport, però sobretot comprensió davant d’algunes demandes que a la població del país els pot semblar capricis però que per a una dona amb els seus fills, lluny dels seus, és en canvi quelcom molt important. La prioritat principal és avançar en la integració, que puguin treballar i, com ells volen, no hagin de demanar res. La caritat s’agraeix però ningú vol viure de la caritat. Aquesta gent busca la seva independència, sentir-se útils, i molts ja tenen feina malgrat l’obstacle de l’idioma. Aquest és el camí, i sense que ningú hi vegi una competència ni que ocupen llocs de treball de la població resident. Se’n diu solidaritat.
L'egoisme i la frivolitat guanya terreny en aquest país on la gent no veu que una guerra és una situació EXCEPCIONAL. Des del comfort de casa meva, faig ben poc per ajudar els refugiats però hi ha una cosa molt fàcil que la pot fer tothom: tenir cor, ésser humà i no queixar-se de la bona gent que sí que fa quelcom i de que el Govern els ajudi.
RespondreEls que no volen ajudar que no ho facin però que no siguin uns porcs egoïstes que quan a Andorra falta mà d'obra benvingut és l'immigrant que sigui, oi?