Editorial
Els contractes d'Inlingua
La resposta parlamentària sobre les escoles de llengües no permet gaires conclusions més enllà de confirmar que Inlingua, propietat de Ferran Costa,
és el principal proveïdor del sector públic i que s’endú un terç del total
El Govern va fer pública ahir la llista de les adjudicacions entre el 2015 i el 2021 del sector públic a Inlingua, propietat de Ferran Costa, i la resta de centres de llengües. Ho va fer a demanda del mateix Costa i dels altres presidents parlamentaris de la majoria tripartida que, després de la negativa del Govern a fer pública la informació a demanda de Carine Montaner, que ja l’havia rebut en privat, van decidir per no allargar la polèmica formular de nou la petició. La resposta, signada per la secretària general del Govern, desgrana els diners destinats per l’administració general i les parapúbliques a formació, correcció i assessorament en llengües. Se’n desprèn que Inlingua, que forma part d’una xarxa amb 300 centres en una trentena de països, és el principal proveïdor de l’administració amb una facturació directa de més de 500.000 euros. Les dades analitzades fredament no permeten grans conclusions més enllà de constatar que l’empresa es fa amb una tercera part del pastís. Per avaluar l’equitat del procés de contractació caldria baixar molt més al detall sobre els procediments d’adjudicació seguits en cada administració, les ofertes presentades i la decisió final. La demanda a la Batllia anunciada per diverses empreses del sector, en la mateixa línia apuntada per Montaner, permetrà aclarir molt més la situació, com també aportarà llum suplementària al procediment iniciat per Costa contra la consellera. Inlingua i Esports Organització Advent, també amb majoria del conseller, fa anys que presten serveis a l’administració, abans que fes el salt a la política. Un canvi de papers ha volgut, no obstant això, que Costa, flagell de Toni Martí pels contractes al seu germà, estigui ara a l’ull de l’huracà. Amb una perspectiva més global, la polèmica torna a posar sobre la taula el debat deontològic sobre els límits en l’activitat dels empresaris que fan política ja sigui amb càrrecs orgànics als partits, al Consell o en llocs amb capacitat executiva en un país petit amb moltes institucions per proveir.