Editorial
Cultura en moviment
El concert conjunt d’Hysteriofunk i la Jonca de diumenge evidencia com de potent pot ser la nostra producció local. El programa ‘La cultura no s’atura’, que té continuïtat, és una oportunitat de posar en valor els nostres creadors
Les crisis generen oportunitats. Ens hem cansat d’escoltar-ho des de l’esclat de la pandèmia. I és veritat que hi ha sectors d’activitat, empreses i professionals que han sortit reforçats d’aquesta situació inesperada. El confinament o les restriccions de mobilitat, les limitacions en l’aforament als locals d’oci o, directament, el seu tancament també han suposat un cop molt dur per als creadors, que han estat llargs períodes de braços plegats sense poder actuar o mostrar la seva obra al públic. Aquest fet ha castigat sobretot tots els que viuen de la cultura però també els amateurs, majoritaris a Andorra. Però la irrupció del virus també ha tingut un efecte col·lateral: ha aconseguit posar en valor la creació andorrana. Les institucions per obligació o devoció han hagut de posar els seus ulls en els artistes del país, abandonant un provincianisme que les duia sovint a contractar a fora músics, exposicions o muntatges de qualitat igual o inferior al que tenim a casa. El projecte La cultura no s’atura va permetre al Govern i als comuns sumar esforços per articular un programa amb un centenar d’artistes de diferents disciplines i àmbits. El pla va complir diversos objectius. Va permetre a la ciutadania gaudir d’una oferta cultural en directe després de molts mesos de consum telemàtic, va significar un suport explícit als artistes locals, acostumats a endur-se les engrunes dels pressupostos públics, i va permetre donar-los a conèixer a un públic més ampli. El Govern i les corporacions tornen a activar una segona edició, ara amb l’anomalia solucionada de l’absència d’Escaldes-Engordany, i amb el mateix leitmotiv. Una cinquantena d’esdeveniments amb cent creadors configuren una oferta que planteja propostes molt interessants en algun àmbits com les lletres però més plana des del punt de vista musical. No obstant això, la valorització de la producció autòctona, que també ha de complir uns mínims, no ens ha de fer caure en l’endogàmia i renunciar als creadors forans, triats per la seva qualitat i repercussió per enriquir l’oferta.