L'amenaça de la Superlliga

L’anunci de creació de la Superlliga per part d’alguns dels clubs més poderosos d’Europa –quasi tots societats anònimes esportives– ha sacsejat el món de futbol. No es tracta tan sols d’una lluita entre els magnats i executius que dirigeixen les empreses i els organismes internacionals per un tros de pastís més gran, és una guerra de poder que pot acabar afectant totes les federacions i clubs europeus, sigui quina sigui la seva mida. La mateixa Federació Andorrana, l’única del país autosuficient en finançar-se exclusivament amb recursos propis i, sobretot, amb les transferències de la UEFA, veuria amenaçat l’actual model i estructura. No cal esquinçar-se les vestidures denunciant la mercantilització de l’esport; el futbol fa molts anys que ha esdevingut una gran negoci amb més de mil milions de clients arreu del món. El projecte de Superlliga, una alternativa a l’actual Champions League, sí que fulmina les úniques engrunes de romanticisme que hi podien quedar i que, de tant en tant, permeten el miracle que un equip modest derroti un club que multiplica per vint el seu pressupost. La Champions i l’Europa League són competicions obertes a tots els conjunts del continent que també participen dels ingressos que generen. Una Superlliga en el millor dels casos obligaria a repartir entre dues competicions els ingressos, derivats bàsicament dels drets televisius i la caiguda de facturació en cascada acabaria afectant la inversió en infraestructures i el futbol formatiu, especialment en els països amb menys capacitat financera com Andorra. Una guerra entre els clubs més rics, a la recerca d’emular el cas d’èxit de l’NBA amb una hiperprofessionalització del futbol, i la UEFA, que ha amenaçat amb totes les armes al seu abast, inclosa l’exclusió dels jugadors de les seleccions, tindria l’esport com a primera víctima. Les federacions, representades per la UEFA, han de mostrar fermesa però també capacitat de negociació per mirar de trobar un acord de mínims per frenar l’espiral fratricida.