Editorial
El fals debat fiscal
Europa es troba en ple debat sobre la introducció del criteri d’equitat per catalogar un país com a paradís fiscal. Serà un debat complex perquè molts dels estats de la UE aposten per la competitivitat fiscal i els règims especials per atreure inversió i talent
Els organismes supranacionals com el G-20, l’OCDE o la UE es van marcar com a objectiu fa poc més d’una dècada la lluita contra el frau fiscal augmentant en l’àmbit mundial els estàndards de transparència i d’intercanvi d’informació. Les jurisdiccions que no complien eren considerades paradisos fiscals i incloses en llistes negres que penalitzaven la seva activitat. Andorra va entendre el missatge i, de manera exemplar, va introduir en el seu ordenament jurídic mesures impensables abans, com ara l’aixecament del secret bancari o l’intercanvi automàtic d’informació. L’esforç d’obertura i cooperació va ser avalat amb la signatura dels acords de no doble imposició, reconeixement explícit a tota l’estructura fiscal i homologació dissenyada. Espanya va obrir el camí i el van seguir d’altres països de referència com França, Portugal, Luxemburg o Liechtenstein. L’escenari ha tornat, però, a canviar. S’ha superat el concepte d’evasió fiscal i es passa al d’elusió, entès com l’acció destinada a minimitzar el pagament d’impostos per mitjans lícits. La fiscalitat ha esdevingut un factor de competitivitat no tan sols entre països sinó també entre territoris del mateix Estat. Per això la intenció d’Espanya, que té un text a tràmit parlamentari, d’introduir el criteri de l’equitat en la classificació dels paradisos fiscals va més enllà del cas d’Andorra, i afecta de ple molts països comunitaris. La pressió fiscal al nostre país, segons un informe patrocinat pel Banc Mundial, és superior a Irlanda, Dinamarca, Xipre, Croàcia, Luxemburg i Romania, i això sense tenir present que molts països, entre els quals Espanya, el Regne Unit, Holanda, França, Portugal o Itàlia, compten amb règims favorables per atreure inversió i talent. Per ser creïble, l’harmonització fiscal hauria de començar pels mateixos estats comunitaris en lloc de posar focus en l’anècdota del cas andorrà. Qualsevol mesura legal no pot anar en contra dels convenis bilaterals subscrits ni ha de servir per estigmatitzar un estat que ha demostrat sobradament la seva lleialtat.