Feina dels funcionaris

La determinació de quines són les activitats que poden realitzar els funcionaris a canvi d’una compensació econòmica és una feina complicada. El motiu rau en el fet que cal trobar un equilibri entre el seu dret a tenir activitats paral·leles per les quals siguin compensats i la lògica limitació que s’ha d’imposar per al personal que treballa a l’administració. No hi ha blanc ni negre, sinó que cal establir quins són els matisos dels grisos. És lògic, i no tindria cap sentit impedir-ho, que un empleat públic pugui fer, ja que s’ha posat damunt de la taula l’afer de la Federació de Futbol, una tasca remunerada com a àrbitre o com a jugador d’un club o de la selecció nacional. És habitual veure, en tots els països, gent amb remuneració en algun àmbit de l’esport que al mateix temps treballa en una administració pública. El problema no es troba en aquest cas concret, perquè seria molt senzill establir-ho de forma molt concreta, però la situació esdevé infinitament més complicada quan l’objectiu és ampliar aquesta concreció a totes les àrees. Les opcions són infinites. Un funcionari pot presentar una conferència, o donar-la i cobrar? I si són classes... La casuística és interminable i porta a determinar que la legislació futura haurà de ser clara, però impossible d’intentar que especifiqui tots els casos. El principi rector ha de ser la incompatibilitat perquè ser funcionari al matí i a la tarda treballar en una botiga presentaria molts més problemes. La feina pública té nombrosos privilegis envers la privada com és evident i una de les poques limitacions és la de no permetre la duplicitat laboral. D’entrada podria acabar creant conflictes quan el negoci privat on es troba el funcionari tingui relació amb l’administració. La posició dels sindicats sobre la base de permetre la llibertat absoluta no és coherent i menys indicant que com que els polítics tenen dues feines, doncs els funcionaris també poden. Hi ha mil motius per descartar aquesta comparació, però el més simple passa perquè al funcionari se li reserva la feina i al privat, si va de polític, se l’obliga a jugar-se-la, especialment si és assalariat. Potser els sindicats volen que els polítics perdin la reserva de plaça si són funcionaris, però fa la sensació que aquest no és el posicionament.