Editorial
Minoves rebel·la DA
L’anunci del pacte perquè Juli Minoves entrés com a ambaixador als Estats Units a partir del gener va provocar ahir al matí una reacció en cadena per part dels demòcrates que es va cloure amb l’anul·lació del futur nomenament
En un pacte de Govern és comprensible que les dues parts hagin d’assumir situacions i persones que no acaben de fer el pes. Fins a cert punt és lògic que els liberals disposessin de llibertat a l’hora de proposar l’ambaixada que els tocava. Que a Xavier Espot no li feia cap gràcia Juli Minoves és un secret a veus, especialment perquè va ser un dels noms als quals es va posar una creu vermella quan els liberals van sondejar la possibilitat que fos nomenat ministre. Es pot entendre que com que ja havia estat vetat per a una cartera fos complicat que es repetís el veto per fer d’ambaixador, atesa la mínima incidència que té dins del conjunt de l’activitat d’un Govern. Les dues parts, però, eren conscients del perill del nomenament i van optar per traslladar-lo al gener i evitar l’impacte en la preparació de les comunals. Finalment l’acord ha sortit a la llum i la concatenació de fets ha estat fulminant, fins i tot més enllà del que qualsevol podria preveure. Minoves representa una forma de fer històrica dels liberals que hauria d’haver passat a la història. El malbaratament de recursos, els projectes faraònics irrealitzats, els contractes per garantir-se la plaça d’ambaixador, la clàusula de 270.000 euros perquè l’Estat el compensés en cas que no li tornessin la plaça... Es tracta de situacions d’una Andorra que ja no existeix i que avui en dia sembla impensable que poguessin tenir lloc amb la impunitat que hi havia en els executius de Marc Forné i Albert Pintat. La notícia ha provocat una revolució immediata per part d’una part substancial dels demòcrates. El pacte amb els liberals ja ha deixat una divisió interna que encara està per veure com culminarà, però fer entrar Minoves era una decisió, i ahir es va veure, que no s’hauria pogut aguantar. Jordi Gallardo hauria de ser conscient que hi ha línies vermelles infranquejables perquè suposen un torpede a la línia de flotació. Minoves és un símbol d’una Andorra que no ha de tornar mai amb una sèrie de càrrecs que tractaven l’administració com si fos el seu cortijo. Potser Minoves ha evolucionat i els escàndols que va protagonitzar no tornarien, però és gairebé impossible que esborri la imatge de bona part de la ciutadania. Amb ell el pacte per a les comunals hauria estat literalment impossible.