Promeses i promeses

Telefèrics per connectar les parròquies, aeroports al costat de casa, una moneda pròpia o la competició per veure qui ofereix un salari mínim més alt. L’última puja és de 1.400 euros i encara queden deu dies de campanya. El descontrol de les promeses irrealitzables ha arribat per tres factors. El primer, perquè hi ha set partits pensant què pot cridar l’atenció de l’elector, que sigui nou i que el faci sobresortir de la resta prou per merèixer el vot. El segon està relacionat amb el fet que com que hi ha cinc partits que no tenen cap possibilitat de ser majoritaris, a excepció de sorpresa majúscula, tenen tot el marge del món per posar quimeres damunt de la taula. Com que no governaran, com a mínim no lideraran l’executiu, tenen el marge de saber que no se’ls podrà exigir allò que van prometre. I l’últim, però no menys important, perquè ni la premsa ni la resta de partits són capaços de plantejar al candidat venedor de fum com pensa pagar la utopia que proposa. Perquè si s’arribés a aquest punt el candidat concret quedaria en evidència perquè ni tan sols ho ha planejat o tirarà de l’increment d’impostos. I la segona resposta amenaça de ser més perjudicial per als seus interessos que no pas els beneficis de la utopia proposada. Demanar contenció i serietat als candidats és inútil tal com ho és a tot el planeta. Els partits polítics porten a l’ADN posar damunt de la taula propostes que ni ells mateixos es creuen però que consideren que seran positives electoralment. Un model de debat avançat passaria per establir que cada promesa electoral portés al costat un estudi sobre el cost i un projecte de com es finançaria. Suposadament saber el que costarà i com es pagarà hauria de ser el mínim que se li exigeixi a un polític que vulgui ser pres com a seriós. El ciutadà ja està vacunat contra el soroll constant de promeses irrealitzables perquè se les troba cada quatre anys. És cert, però, que la proliferació en aquests comicis és preocupant perquè per portar a terme la meitat del que s’està posant damunt de la taula caldria triplicar el pressupost nacional. Tot són ajuts, suports i inversions, mentre que a hores d’ara encara falta per escoltar algú que expliqui com pensa incrementar els ingressos per després poder dir com es gastarà els diners.