Difamadors professionals

En els estats grans l’aparició de mitjans digitals que fan de les fake news i la difamació el seu modus vivendi es va viure fa més d’una dècada. L’impacte inicial va ser molt fort, fins que la societat s’hi va immunitzar i han acabat amb uns lectors concentrats en els nínxols ideològics als quals representen. Mitjans com Crónica global o OK Diario tenen el seu públic d’ultradreta i per a la resta la major part de les notícies, en fons i en forma, només provoquen riure o indignació. Aquests mitjans altament ideologitzats es dirigeixen exclusivament al seu col·lectiu polític d’una forma similar a la que els aficionats de futbol s’autoafirmen llegint els diaris esportius fets amb els colors de les bufandes dels seus equips. Andorra s’havia lliurat d’aquesta plaga fins a l’esclat del cas BPA. A partir d’aquell moment han aparegut mitjans digitals de la mateixa línia però amb una especificitat. Mentre a d’altres països tenen un component ideològic, aquí l’eix vertebrador és la calúmnia contra les institucions i el sistema financer, concretada en difamacions permanents a les persones físiques i jurídiques que les componen. L’objectiu és fer mal i atacar la reputació del país, sectors econòmics, institucions i representants. És un intent de demostrar que Andorra era i és un paradís de la corrupció i de les males praxis. I així afirmar que les pràctiques de blanqueig de diners d’origen criminal a gran escala de les quals s’acusa BPA eren simplement un reflex de la forma de fer les coses a Andorra. El periodisme de clavegueres és massa recent a Andorra i la població encara no n’està immunitzada. Però caldria començar a preparar els anticossos. La línia vermella de la indecència es va traspassar ahir quan es va publicar sense cap prova i sense cap pudor una acusació de corrupció del cap de Govern en la concessió del casino. L’únic que sustenta una acusació d’aquest calibre és una suposada conversa d’una dona que diu a un detectiu quelcom d’un pagament i al detectiu l’han gravat, tot i que sembla que la veu no és la del mateix que havia contractat la dona, i a la gravació afirma que la dona li va dir... en fi. L’únic consol és pensar que, tot i que al principi la víctima de la infàmia rep un cop molt dur, normalment la calúmnia acaba girant-se contra qui la fomenta.