Toc d'atenció al Govern

Ni el Govern ni els sindicats s’haurien de confondre a l’hora de valorar la manifestació de dilluns. La concentració té poquíssim a veure amb les lleis laborals i, fins i tot, bona part de la gent que hi era present ni tan sols tenia clar, més enllà d’una sensació general, quins són els canvis que empitjoren l’escenari laboral. La prova més evident és que les crides eren pel preu dels lloguers, les baixes pensions, els salaris curts o l’avortament. Cap per les lleis laborals. Els sindicats no s’han de confondre. Van aplegar mil persones fartes de la precarització sociolaboral. Govern no s’ha d’equivocar menystenint la concentració. És el primer cop que s’ajunten mil persones per una protesta social. I una part dels qui protesten no són funcionaris, ja que fins ara els empleats públics eren els únics que havien sortit al carrer per defensar els seus privilegis. La situació social i laboral no és fàcil per a una part de la població. Hi ha plena ocupació, però el nivell dels sous és el mateix que abans de la crisi i pel camí els empleats de la privada han perdut pagues dobles, hores extres i poder adquisitiu. Una gran franja de ciutadans està cobrant 1.200 euros al mes i al mateix temps els lloguers estan a 950 euros de mitjana amb les noves pujades. Els pensionistes, excepte els que tenen patrimoni, es troben amb la mateixa realitat per anar sobrevivint. Des del 2015 gairebé tot s’ha anat recuperant econòmicament excepte els salaris del sector privat. És significativa la baixa mitjana d’edat dels manifestants de dilluns. La joventut andorrana i resident es troba un mercat de treball de fàcil entrada, però on hi ha uns salaris força baixos amb els quals no poden aspirar ni a independitzar-se. Govern no pot mirar cap a una altra banda davant de la realitat social. No és suficient cobrir els casos més extrems perquè el problema és que la pèrdua de poder adquisitiu és constant. El nivell de vida a Andorra no es correspon amb el dels salaris i la mostra clara és el problema perquè vinguin nous immigrants de la UE. No els surt a compte traslladar-se. La solució, en comptes d’actuar perquè pugin els salaris, és anar a buscar mà d’obra barata a d’altres països més precaritzats, per després sorprendre’s perquè mil persones estiguin fartes de la situació sociolaboral.