la Fundació Ramon Llull va lliurar ahir els premis que atorga anualment als estudiosos de fora que treballen per a la difusió de la llengua i la cultura catalana. Com és habitual, la cerimònia va tenir lloc a l’Auditori d’Ordino. De la mateixa manera que també és habitual que cada edició s’hagi d’explicar en què consisteixen aquests guardons, quina projecció tenen i el més alarmant, quina és la seva finalitat. I de nou tot va quedar immers en la nebulosa que genera la indefinició i falta de contingut de la iniciativa. És inqüestionable que aquests premis no tenen cap mena de ressò en el món de la docència ni de la investigació, i encara menys mediàtic. I això no significa que els guanyadors no siguin mereixedors del màxim de respecte, sinó que els impulsors són incapaços de donar un mínim de contingut a la iniciativa. I això afecta directament el ministeri de Cultura, que si be s’ho va trobar sobre la taula no ha fet res per redefinir la iniciativa, dotar-la d’objectiu i treure’n profit en tots els aspectes. És la política del “no molesta” i de pensar que et situa al mapa del món cultural i educatiu, encara que només siguin cinc minuts. És una situació idèntica a la que passa amb la Xarxa Alcover de teatre, que algú va decidir que ens hi havíem d’integrar per ves a saber quin motiu i hores d’ara ni els mateixos responsables del ministeri deuen saber per què hi som i què ens aporta ser-hi. I també és idèntica la posició dels responsables polítics de no fer res per valorar si té algun interès ser-ne membre. Perquè en el supòsit que la resposta fos afirmativa, els obligaria a replantejar-se la participació per dotar-la de contingut i treure’n partit. Però si ni s’està disposat a debatre el paper que ha de tenir la presència d’Andorra a la Fundació Ramon Llull ni en d’altres institucions culturals també desaprofitades, ha arribat l’hora de plantejar-se la possibilitat d’abandonar-les. Es decideixi continuar (prèvia redefinició) o marxar, el fet d’escollir una alternativa ja seria un primer pas perquè el ministeri definís d’una vegada les línies mestres de la política cultural del país, que actualment oscil·la d’una acció a una altra sense solució de continuïtat. Els recursos són limitats i les despeses corrents s’enduen la major part del pressupost del departament, ara bé, el seguidisme i mantenir-se en llocs intranscendents no col·labora gens a potenciar la cultura al país, sinó tot el contrari.
Totalment d'acord! De del meu punt de vista el ministeri de Cultura, ni funciona ni ha funcionat en general. Les "grans accions" o són per privats o per qüestions alienes,(com ara aquests premis, que no ens aporten res ). I la política de museus? Doncs brilla per la seva absència! Semblaria que per al ministeri hi passa gent que no sap valorar els propis tresors que tenim.
Respondre