Amenaça de vaga

Els demòcrates acaben de presentar un conjunt de modificacions per a la llei dels funcionaris que suposen molts més privilegis dels que ja es recollien en el text inicial. Fins i tot han trencat el tabú de l’exclusivitat de la condició de funcionari i es permetrà que aquells que percebin un salari públic no gaire alt puguin tenir una segona feina. És una decisió qüestionable per sentit comú, però els demòcrates ja han entrat en la fase que l’únic que els preocupa són les pròximes eleccions; i com que tenen certa por al càstig del sector funcionarial, ja els han entregat bous i esquelles, però tot i així no és suficient. El pes electoral dels empleats públics i parapúblics és tan gran que quan s’aproximen les eleccions tenen capacitat per aconseguir tot el que vulguin. Les seves condicions laborals ja eren, abans de la nova regulació, infinitament millors que les de l’empresa privada. Amb els canvis, la comparativa respecte a la resta d’assalariats frega la vergonya aliena, i per acabar-ho de rematar: amenacen amb mobilitzacions. La posició de força dels funcionaris és de tal magnitud que tots els partits polítics competeixen per veure qui els pot regalar més privilegis. Els demòcrates, però, ho han deixat molt complicat a la resta, ja que cal no oblidar que els mestres es podran jubilar als 60 anys, quan la resta no tardarà gaire a haver-ho de fer als 67 i amb la perspectiva dels 70 no massa lluny. La fractura de l’Andorra de la Funció Pública respecte als empleats de la privada no para d’eixamplar-se. Aquesta realitat ha de derivar en una reflexió per analitzar com es pot evitar que l’excessiu pes dels funcionaris dins del cos electoral condicioni d’una forma tan aguda el funcionament del país. A poc a poc van entrant joves andorrans com a assalariats a la privada en llocs de treball que fa uns anys eren impensables per a un nacional. Però falta molt perquè aquesta tendència compensi el fet que entre públics i parapúblics hi hagi uns sis mil treballadors amb sous de les administracions i empreses estatals. Comptant els familiars directes, la xifra se n’aniria possiblement entre nou i deu mil. A les últimes eleccions van votar 15.260 persones. La comparativa és el millor exemple per entendre com actuen els partits, i com els sindicats mai no en tenen prou.