Vagues inexistents

La recent vaga de funcionaris va ser la primera que tenia lloc en un col·lectiu laboral nacional des dels anys trenta del segle passat. Cal no oblidar, però, que el sector privat no n’ha fet cap des que els obrers en la construcció de Fhasa van anar a una aturada abans de la guerra civil espanyola. Aquesta dada és important perquè l’empresariat dona la sensació que analitzi la nova legislació laboral com si les aturades laborals fossin comparables amb la realitat dels països veïns. La situació laboral a Andorra és absolutament diferent pel que fa a l’empresa privada. Els únics que tenen capacitat per fer una aturada és el funcionariat, ja que en el privat no hi ha cap organització de treballadors mínimament representativa. L’única agrupació amb una quota de suport és l’USdA, que no deixa de ser una unió de sindicats del sector públic amb una afiliació insignificant de treballadors del sector privat. La nul·la representativitat laboral és una realitat que no té cap indici de ser reversible, i les opcions avui en dia que es declari una vaga en el privat són tendents a zero. La regulació que els demòcrates han presentat per a les lleis laborals estableixen uns percentatges de participació en les votacions sobre si es convoca una vaga. Els empresaris, a través de la CEA, insten que siguin més alts, tant en el quòrum com en la suma de resultats. Les dues posicions són realment raonables i és un tema subjectiu si es demana més o menys quòrum. Però portat a l’extrem, el text dels demòcrates és més realista tenint en compte la minsa representativitat laboral. En tot cas ni l’un ni l’altre tenen cap importància a mitjà termini. L’Administració, l’actual i les futures, és gairebé l’únic ens, a banda de les decisions judicials i el Raonador del Ciutadà, que pot vetllar pels interessos dels treballadors. La tasca de normalització sindical s’ha d’agafar com un repte a llarg termini, on la primera pedra s’ha de posar a establir les bases d’una implantació a l’empresa privada. El sindicalisme viscut fins ara és descafeïnat, perquè només ha agrupat els empleats públics, amb les feines garantides i l’amenaça velada del vot. Amb més de vuit mil vots, entre directes i indirectes, no els ha fet falta cap sindicat per aconseguir sempre millores laborals.