La vaga i les xifres

Gabriel Ubach reconeix que cridar a la vaga per a la setmana vinent és complicat perquè els mestres estan de vacances. És un raonament força sòlid a causa que el 82% dels que van secundar la mobilització pertanyien a Educació. Aquesta dada és crucial per entendre els següents moviments en la partida d’escacs. L’executiu s’ha adonat que la llei de la Funció Pública no li crea gairebé cap problema i que la dificultat es troba en el sector educatiu. Per aquest motiu fa un doble moviment. Tanca les converses amb els sindicats, com no pot fer d’una altra manera després que es fes efectiva l’amenaça de vaga, i obre la porta a negociar amb el Sindicat d’Ensenyament Públic. Les xifres de com va afectar la vaga cada departament mostren com, sense Educació, hauria estat un fracàs gairebé total (a excepció d’alguns duaners que van provocar el bloqueig a l’entrada de camions) amb departaments en què fins i tot no hi va haver ni un sol empleat públic adherit. Davant del posicionament del Govern de no seguir negociant, els sindicats només tenen l’opció de convocar noves aturades o hauran culminat l’estratègia del fracàs. Si no hi ha noves convocatòries l’única conseqüència real de tot el serial serà la indignació generalitzada del sector privat contra els funcionaris, en considerar un insult que sigui el col·lectiu amb més privilegis el que faci vaga. I paral·lelament part dels funcionaris de l’administració central poden acabar enfrontats amb el sector educatiu perquè l’aturada pot provocar que finalment no s’apliqui l’intensiu global ofert pel Govern i retirat una vegada es va convocar l’aturada. Els sindicats tenen un camí complicat. D’una banda, haurien de cridar a l’aturada la setmana vinent, però el sector educatiu està de vacances i per tant s’arrisquen a quedar en evidència. Segurament no van pensar que l’amenaça de vaga era l’arma més poderosa que tenien per negociar. Una vegada utilitzada, i comprovat que fora de les escoles el seguiment va ser gairebé imperceptible, per guanyar la partida l’únic camí és intentar una aturada més global. Caldrà veure els moviments dels propers dies amb un escenari en què, per estrany que sembli, el cop de força dels sindicats pot no ser tan perjudicial per al Govern com semblava en un principi.