Fiscalitat innegociable

L’encaix a Europa és un d’aquests debats eterns que fa dècades que s’ar­rossega i no s’acaba de tancar mai. El primer inconvenient és que no s’aconsegueix un posicionament intern unitari respecte a quines són les concessions amb les quals es pot transigir. El segon és el profund desconeixement que té Europa en general, i Brussel·les en particular, de la realitat andorrana. Més enllà dels intents que s’han fet per traslladar a la Unió Europea l’escenari del coprincipat, la burocràcia comunitària sovint és incapaç de comprendre que hi ha una sèrie de línies vermelles infranquejables. I no comprèn que no es tracta d’un posicionament de supèrbia o pervers amb la intenció de fer-se la víctima i treure’n profit. Hi ha aspectes en un microestat, i sovint són diferents entre ells segons cada petit país, que són innegociables perquè posen en perill la mateixa existència com a territori sobirà. Andorra de cap de les maneres pot arriscar-se que la Unió Europea faci exigències en el model fiscal, perquè l’eliminació del diferencial de preus (avui dia amb l’actual model) suposaria la destrucció de la major part del teixit comercial. I com fitxes de dominó, amb la pèrdua del turisme de compres, un rere l’altre anirien caient la resta de sectors. Andorra tradicionalment no ha estat un Estat europeu transparent financerament, però ara sí que ho és i ha entregat el secret bancari, ha establert un model fiscal homologable, ha acceptat l’intercanvi d’informació automàtic, ha implementat l’acord monetari, ha posat en pràctica totes les demandes internacionals en matèria de col·laboració fiscal... Seria difícil trobar un exemple en la història contemporània d’un canvi global tan ràpid amb el sacrifici, especialment per al sector financer, que ha significat. Aquests esforços demostren el compromís amb el camí iniciat, però no es pot pretendre forçar una intervenció en la sobirania fiscal, ni tan sols en el tabac. Cal aplicar mesures anticontraban, però Brussel·les no pot marcar quin és el diferencial fiscal perquè seria tenir una espasa de Dàmocles permanentment a damunt. El tema és prou transcendent perquè les diferents forces polítiques arribin a un pacte respecte a allò que cap Govern ha de ser capaç de cedir mai en una negociació.