La construcció no revifa

El sector de la construcció no s’està beneficiant de la millora de la situació econòmica que assenyalen tots els indicadors i que sí que es fan evidents en el sector turístic o en l’increment de la venda de vehicles, per posar dos exemples. El nombre de permisos de construcció d’obra nova que es van atorgar l’any passat va ser més de vuit punts inferior en relació al 2015, per quedar fixat en 35 amb una superfície total autoritzada de 41.677 metres quadrats. Molt lluny, no ja de les xifres d’abans de l’esclat de la bombolla immobiliària, sinó dels paràmetres que es podrien considerar acceptables per a un sector bàsic en l’economia del país. Pel que fa al tipus d’edificació no té sentit analitzar les variacions percentuals, perquè en ser quantitats poc elevades qualsevol increment o decreixement dispara les magnituds. La situació no es pot qualificar d’una altra manera que de força preocupant, ja que a hores d’ara l’economia del país continua pivotant sobre els mateixos sectors en espera que l’obertura econòmica comenci a donar els mínims fruits exigibles per considerar-la una alternativa al model actual. La construcció s’ha vist penalitzada per l’aturada de les grans obres públiques, com és el cas de The Cloud o la indefinició al voltant de l’espai multifuncional per qüestions polítiques. Ara bé, això no significa que s’hagin de satisfer totes les demandes del sector tal com les plantegen. És cert que cal replantejar-se les variables de la cessió, l’econòmica i la de terreny, com han fet les par­ròquies d’Andorra la Vella i la Massana, que juntament amb Escaldes és on més superfície, per aquest ordre, s’ha autoritzat. Però en cap cas pot arribar a suprimir-se com es suggereix de nou des del sector. De la mateixa manera que cal analitzar amb molta cura la segona de les seves demandes, la de rebaixar el percentatge d’acord entre els diferents propietaris d’una unitat d’actuació per urbanitzar la zona. És ben present els resultats que ens ha deixat abans que es reordenés la construcció. El que no es pot pretendre és intentar perpetuar un model que s’ha demostrat que més d’hora que tard ens abocarà al col·lapse econòmic. La diversificació tan necessària significa situar cada sector al lloc que li pertoca, i això inclou els clàssics, que pel bé del país han de seguir sent clau. Però en qualsevol cas l’Administració no pot girar l’esquena a aquesta situació d’estancament quan la conjuntura apunta el contrari. Per la qual cosa és d’esperar que el flamant ministre d’Economia tingui ben present que no tot comença i s’acaba amb l’obertura.