Més que una remodelació

L’anunciat canvi de funcions ministerials de Gilbert Saboya es va fer efectiu ahir. Després de més de sis anys al capdavant de la cartera d’Exteriors, el polític lauredià es fa càrrec d’un ministeri de nova creació que ha de donar un impuls real i amb resultats immediats a l’estancat procés d’obertura econòmica. Perquè la tan proclamada transformació del model econòmic no s’ha mogut del terreny de les intencions, amb l’única excepció dels apartats dels residents passius. De manera que no es tracta –o no s’hauria de tractar només– d’una remodelació a l’ús de l’executiu, ni de trobar l’encaix a Saboya, que deixa Exteriors per motius personals, sinó que, comptat i debatut, és l’última oportunitat del Govern de passar definitivament, i després d’una legislatura i mitja amb majories absolutes al Consell, del power point a l’acció (Toni Martí dixit). No serà senzill. L’afer BPA va marcar, i encara marca, el segon mandat de DA, però el problema no és tan sols de paràlisi institucional, sinó de les diferents sintonies al si de l’executiu davant les estratègies i les velocitats amb què s’ha d’afrontar l’obertura econòmica. L’exemple per excel·lència és el sector sanitari, que havia estat l’aposta més clara i decidida fins a l’ar­ribada de Carles Álvarez Marfany al capdavant del ministeri. Un seguit de projectes amb l’Institut Marquès com un dels més destacats van quedar ajornats d’un dia per un altre per diferents motius que res tenien a veure amb els plantejaments i acords inicials. A banda del perjudici econòmic que va comportar la decisió, també va tenir un important cost a nivell d’imatge i credibilitat del país. De manera que el treball de Saboya només podrà donar resultats a partir d’accions transversals amb altres ministeris. Salut per descomptat, però també Ordenament Territorial des del moment que té les competències sobre Andor­ra Telecom. Un aspecte que no serà fàcil de gestionar donades les característiques del ministeri de Saboya. De la mateixa forma, el contacte amb Exteriors ha de ser constant, tot i que aquí no hauria de tenir grans problemes. I amb la resta de carteres, amb més o menys matisos, la línia de treball no hauria de diferir significativament. És la primera vegada que un Govern fa un plantejament d’aquestes característiques pel que fa als teòrics límits competencials d’un ministeri i la seva relació amb la resta de carteres. La qual cosa sorprèn pel tarannà polític de Toni Martí, perquè el pas que s’ha fet no té marxa enrere si es vol que Economia, Competitivitat i Innovació, que és el nom del nou ministeri, tingui raó de ser i no s’acabi convertint en una nova iniciativa inútil. Martí ha de deixar clar des del principi quan i com actuarà en cas de conflicte –més que probable– entre ministeris, i el més important, si té previst posicionar-se.