Editorial
Últims en els Jocs
La delegació andorrana torna satisfeta de la participació en els Jocs dels Petits Estats de San Marino, tot i haver quedar en l’últim lloc dels nou participants, amb disset medalles i havent-ne sumat únicament una d’or
L’autocomplaença i el sentiment d’inferioritat en l’esport andorrà quan es competeix internacionalment és un mal històric, ben arrelat. Els dirigents i els mitjans de comunicació han contribuït de forma decisiva a aquesta sensació per la qual el mèrit ja és suficient pel simple fet de participar i que quedar-se a prop d’un bon resultat ja justifica l’esforç. I els mitjans són potser els principals responsables davant la falta d’exigència, ni tan sols a professionals com els del MoraBanc el primer any, en què les coses no anaven gaire bé, o en el segon, quan la segona volta va ser de vergonya aliena. Aquesta espècie de pacte de tractar els nostres esportistes com si d’entrada ja fossin inferiors a la resta és un mal favor històric que no té perspectiva de canviar. La justificació de la falta d’exigència és la mida del país i és evident que amb menys població per elegir menys opcions de tenir esportistes que destaquin, però fins i tot apliquem el mateix criteri d’inferioritat quan competim amb països de la mateixa o menor mida. Els Jocs dels Petits Estats són un esdeveniment que ha anat de capa caiguda i potser no passaran gaires anys abans que algú es plantegi si tenen o no realment sentit, però de moment Andorra hi participa i acaba de quedar última. Una sola medalla d’or i el balanç que es fa és satisfactori com si obviéssim que San Marino, amb la meitat de població, ha quedar tres llocs per sobre, i Mònaco, amb una població similar (entenent que hi participen residents), cinquena. I per acabar, Liechtenstein, en el mateix nivell demogràfic que els dos exemples anteriors, ha ocupat la vuitena plaça, una per sobre d’Andorra. El sentit comú aplicat al segle XXI apuntaria clarament que el balanç hauria de ser crític, perquè sense aquesta capacitat de veure la realitat i fer-hi front és molt complicat millorar. Quedar en el darrer lloc i guanyar només una medalla d’or en una competició on la meitat dels participants són estats d’una mida inferior és un molt mal resultat. I és trist constatar com un cop més tot es justifica sobre la base del voluntarisme dels atletes. No pot ser que sigui igual guanyar que perdre excepte a l’esport d’oci. Perquè pensar així és menystenir i insultar els esportistes. Quan es competeix es busca el reconeixement de l’èxit i si quedes últim has, literalment, fallat.