x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Entre costures

  • La roba a mida queda relegada per la proliferació de marques de moda barata
  • Arranjaments i transformació de peces centren la demanda de les modistes
Elena Mato treballant en alguns dels abrics fets a mida per a aquestes festes

Entre costures

Elena Mato treballant en alguns dels abrics fets a mida per a aquestes festes

Fernando Galindo
Actualitzada 30/12/2019 a les 06:42
Moltes hores de feina, baix rendiment econòmic i poc reconeixement social. Denominador comú de les modistes per descriure un ofici que veuen en perill per la competència de la moda barata i perquè no hi ha aprenents. “És un sector sense futur perquè no hi ha gent, els joves només volen dissenyar però no volen cosir, no volen aprendre”, emfatitza Elena Mato, amb 29 anys de trajectòria en la confecció a Andorra i professora d’art i confecció que pot atorgar la titulació. Reconeixen les professionals que encarregar una peça a la modista, un abric pot costar 400 euros més la roba, “surt car. És molt més barat comprar, costa més la roba que un vestit fet, però va perfecte, ni en sobra ni hi falta”, reivindica Elena Mato, que es queixa que “l’hora d’un mecànic es paga a 40 euros perquè la gent està disposada a invertir en el cotxe i a mi no m’arriba a 20 euros. Està poc valorat, ha de ser vocacional”. Opinió coincident manifesta la propietària de Zeza Melo Modista, Maria José, que explica que “de feina no me’n falta però està mal pagat perquè no es dona valor al que fem. La gent compra molt barat i l’arranjament és més car que la peça però té el mateix treball, un pantaló pot costar 10 euros i canviar la cremallera val el mateix i llavors se’n compren un de nou”. Situació repetida a la Retoucherie de Manuela, des d’on la propietària, Maria Lluïsa Diumenjó, destaca que la feina que fan “és absolutament professional i manual, canviar una cremallera és una hora de feina i és la mateixa per a una peça cara de 2.000 euros que per a una de 50 i si està mal confeccionada costa més fer-lo”.

Perquè el que perd terreny és la confecció, la que agrada a les modistes i en què poden demostrar les habilitats adquirides però el gruix de la feina se l’emporten els arranjaments. “Sempre hi haurà una vora per fer, una cremallera per canviar o una peça a estretir” i perquè “cada vegada hi ha menys gent que sap cosir i s’ho pot fer”, incideix Dolors Cabot, sòcia de Textil And. Tot i que les professionals formades com a modistes prefereixen fer peces noves. “Jo faig el patró però la gent sap més o menys el que vol i m’adapto i els informo perquè et demanen una cosa i finalment els dius que no va bé perquè vols que quedi al millor possible i que el client quedi content i llueixi”, recalca Feli Rodríguez, amb taller de tall i confecció des de fa 37 anys a Sant Julià. I recorden que la motivació essencial per anar a encarregar una peça a la modista “és l’exclusivitat, la peça que portaran és única, serà un vestit que no el porta ningú més, aquella peça és només per a tu”. Element que encareix l’article perquè dona un valor afegit de “portar una cosa diferent. Hi ha gent que va a una boda i es troba una altra convidada amb el mateix vestit i si te’l fas a mida no aniràs mai igual”, precisa Elena Mato que sosté que al Principat “el mercat de roba de vestir no existeix” i troba un espai en els vestits per a bodes “de les dames d’honor, les madrines, les mares dels nuvis que normalment et diuen ‘no trobo res’”. En aquest escenari és on més còmoda se sent “perquè preguntes com és la boda, què li agrada, n’hi ha que tenen la idea i d’altres que porten el model i les assessorem perquè no la pots disfressar, s’ha de trobar ella”, assevera la modista, que destaca la importància de fer la feina ben feta en una comunitat petita. Una peça que agradi en un esdeveniment “és publicitat” i afecta la reputació de la professional, “has de quedar bé perquè si és Barcelona no repercuteix com s’ha fet però aquí, sí”, reflexiona.

Les modistes subratllen que una peça és el resultat de dies per parlar amb el client, decidir el model i la tela, agafar mides, tallar el patró, muntar la peça, fer proves i moltes hores de costura, bàsicament a mà, i fer molts retocs fins que l’encàrrec sigui el desitjat i insisteixen que és “una feina mal pagada”. Feli Rodríguez posa l’exemple “d’un vestit amb pedreria que s’ha de cosir a mà i s’hi han de dedicar moltes hores”, i reclama la qualitat com a tret diferencial del que crea una modista i que estimen s’ha perdut amb la confecció industrial que copa el mercat. Regenta un negoci on s’ensenya patronatge i per on passen alumnes des dels 13 anys als 82 interessats a poder-se confeccionar una peça, cosa que no els converteix en modista, adverteix, perquè és una tasca que demana un aprenentatge exigent “perquè pots aprendre a fer-te una faldilla i no saber res més, et falta tota la resta i a més la moda canvia constantment i has d’estar pendent de les xarxes socials i de tot”, recalca. I és que l’encàrrec moltes vegades és la reproducció d’un model d’una col·lecció d’alta costura o la peça que ha lluït una famosa. “Ens porten cada disseny que és una passada, la roba clàssica ha quedat enrere”, afirma Feli Rodríguez, que es mostra crítica amb les peces acabades perquè “pots trobar vestits de núvia fets pels xinesos que no serveixen per a res, són més de carnaval que de vestir, i si vas a comprar la tela gastes més i si és d’una dissenyadora de renom, és més car” i Elena Mato opina que la confecció que ve “d’Àsia, de Romania i del Marroc és dolenta perquè no surt a compte als preus que té, hi ha d’haver explotació, i la que prové de Portugal és bona”. La visió de Fina Jauregui, que va obrir el 1982 el negoci Jadeita, és discrepant perquè entén que “tot es fabrica a la Xina i n’hi ha de diferents qualitats, molt baixes i també de grans marques molt ben fetes”, i precisa que aquestes fàbriques disposen “d’una maquinària molt especialitzada i no es pot comparar el que fan ells i els acabats amb les modistes i la indústria sempre ha estat i és molt difícil”.

Fina Jauregui ha vist com l’arribada de les cadenes i les vendes per Internet la deixaven sense feina i s’ha readaptat per arranjar roba. Inicialment feien roba de ballet, mallots de rítmica i disfresses “però ja no surt a compte per les hores que hi has de dedicar, no es pot competir” i ara confeccionen roba d’esbarts, roba de fantasia o per als escudellaires. Però el retrocés de la confecció a mida no és un fet únic d’Andorra. “S’acaben les modistes i les botigues de tela perquè no hi ha demanda”, alerta Elena Mato, i les robes ara es demanen per catàleg, i Fina Jauregui destaca que a Barcelona “només queda una botiga de venda de teixits, no desapareixeran les modistes com a ofici però en faran arranjaments”. Ressalta la propietària de Jadeita que “no hi ha persones que sàpiguen muntar un vestit i abans havies de saber fer el patró i ara el tens per Internet”. I és que un dels mals del sector és la falta de professionals especialitzades, “perquè es presenta molta gent a les proves però poca que sàpiga cosir”, apunten des de la Retoucherie. Els llocs de feina els ocupen dones de Portugal que han treballat en fàbriques tèxtils “i sempre fan la mateixa feina amb una màquina”, recalca Fina Jauregui, que manté empleades des de fa vint anys. Dolors Cabot ressalta la importància de mantenir un equip de modistes “no és individual, has de ser molt professional i fer el que li has dit al client, les proves prèvies són molt importants per prendre la decisió” i Elena Mato defensa que “tall i confecció hauria d’existir a formació professional perquè de feina n’hi ha, a tothom se li trenca alguna cosa, o li va llarg o curt” i assegura que estaria disposada a formar algú tenint-lo al taller aprenent la tècnica de la confecció.

Entre costures

ROBA DE POCA QUALITAT
Les professionals admeten que no poden competir amb les peces de cadenes de moda barata que tenen èxit “perquè la gent vol poder canviar molt”, observa la propietària de Jadeita, però van rebent gent gran i jove que busca roba a mida “perquè no troba la peça exacta que li va bé”, argumenta Glòria, propietària de l’establiment A La Seva Mida. Alhora que constaten una tendència a recuperar peces antigues per transformar-les i en moltes ocasions no és per reaprofitar per motius econòmics sinó perquè “és una peça que els agrada i no volen desfer-se’n”, assegura la modista d’A La Seva Mida i des de Zeza Melo afirmen que la gent “comprava roba millor, les persones vivien millor i aquella roba durava més, es guardava i ara demanen fer-la més moderna”, comenta la modista centrada en els arranjaments i l’adaptació de roba i que descarta de moment fer a mida “perquè necessitaria més personal i un local més gran”. Transformacions és una de les propostes de Textil And, afegida a la de roba a mida i arranjaments, de “coses que vols canviar perquè ha canviat la moda, perquè li agrada, perquè és un regal especial i com a necessitat del medi ambient hem de reciclar”.

La compra per Internet és rival per a les modistes i un nínxol que ha generat feina “perquè hi ha molta gent jove que demana peces i després no és l’esperat i volen adaptar-les per poder-se-les posar”, comenta Elena Mato. I els vestits de núvia són una peça habitual que abans es confeccionava i ara s’ha d’arranjar. Seixanta vestits de núvia han arreglat en un any a Confeccions Feli de noies que “venen a fer arranjaments perquè de vegades és de tirants i volen paraula d’honor o perquè s’ha d’ajustar”. Millores que suposen un encariment de la peça “i molta gent compra a un preu molt baix però no podem abaixar el preu, costa molt mantenir-se i fer els números”, destaca Dolors Cabot.

Entre costures

COMPETÈNCIA DESLLEIAL
A la pèrdua de pes de la confecció se suma la competència deslleial de qui fa arranjaments a casa en una feina silenciosa i difícil de detectar perquè no requereix res més que tenir una màquina i saber cosir. Maria Lluïsa Diumenjó remarca que “l’economia submergida és un problema molt seriós perquè ho fan molt més barat i el benefici és del 100%, no hi podem competir”. Per a Dolors Cabot, “la gent que cus a pisos ens mata perquè no estan declarades, posen el preu que vulguin i nosaltres hem de tenir uns preus molt marcats perquè hem de fer negoci”i Feli Rodríguez hi afegeix que “la gent que treballa a casa sense declarar fa mal perquè no paguen impostos, ni lloguer i nosaltres hem de pagar de tot i no surten els números i és el pa de cada dia però què hi has de fer”.

Ser modista té un component de creativitat, que és el que impulsa les professionals que tot i mostrar-se pessimistes amb el futur de l’ofici, gaudeixen de la dedicació que han escollit. “És una feina molt gratificant, no soc rica però estic contenta de tenir gent que està encantada del que li vaig fer”, ressalta Elena Mato que reclama més reconeixement perquè “la gent va a rentar-se el cap i pentinar-se a la perruqueria i ho sap fer però li sembla car la modista i no saps entrar-te un vestit o agafar la màquina”. I Feli Rodríguez apunta que “falten alumnes i s’està perdent l’ofici però de vegades és una meravella ensenyar a nois” tot i que especifica que “ha de ser el que els agrada perquè volen fer-se una peça de roba o una bossa”.

Entre costures
  • #2 Laura
    (01/01/20 16:49)

    M'agradaria molt saber on puc fer cursets de tall i patronatge a Andorra, gràcies.

    Respondre
  • #1 Noelia dalmau
    (30/12/19 23:27)

    Una llàstima que no ens valorin la feina i no vulguin entendre que les modistes també han de viure del seu treball com tothom,jo també tinc botiga d arrenjaments tinc 50 anys i tota la vida cosint molta feina gens valorada

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts