x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Molt més que dards

  • Més d’un miler de persones formen part d’aquest joc que té campionat nacional
  • Els locals adherits a la lliga asseguren una clientela entre setmana
L'equip Stop vermell, de Segona A, durant una jornada de lliga.

Molt més que dards

L'equip Stop vermell, de Segona A, durant una jornada de lliga.

Lidia Pérez
Actualitzada 16/12/2019 a les 07:37
Jugar-te la cervesa a una partida de dards”, d’aquesta forma el joc es va popularitzar al Principat durant la dècada dels vuitanta, recorda Jesús Conde, jugador del pub La Gruta a la categoria Master. Però aviat la gent va demanar un al·licient major “perquè sempre guanyaven els mateixos” i les partides van començar a perdre interès. És per això que el joc va necessitar fer-se extensiu a la resta de locals per enfrontar els millors jugadors. Vint anys després, les dianes electròniques van ser introduïdes al país, a càrrec de l’empresa Joctronic –de la qual Conde és gerent–: havia nascut la lliga nacional de dards. La interconnexió de les màquines, ubicades als locals participants a la lliga, va suposar la modernització del joc i va animar a fer que més espais se sumessin al campionat, ja que va permetre a cada darder compartir l’afició amb gent d’altres ciutats sense moure’s del bar de sempre, una realitat que va fer més interessant la competició. La digitalització del procés del recompte de punts, que fins aleshores es feia a mà, també va permetre classificar els participants segons el seu hàndicap, ja que la màquina donava la possibilitat de fer una mitja de la puntuació de cadascun dels jugadors per agrupar-los segons la seva mestria i oferir una lliga més equilibrada. Fa trenta anys només un parell de pubs comptaven amb una diana i ara més d’una vintena d’espais, concentrats a les par­ròquies d’Andorra la Vella, Escaldes i Encamp, s’omplen de dilluns a dijous amb els participants del campionat nacional, del qual formen part més d’un miler de persones de tot el territori. “Abans de viure a Andorra ja jugava i en venir vaig comprovar que hi havia molta afició, molta gent no el considera un esport, però sí que ho és”, comenta el participant a la categoria Master Helder C. Fernandes, que diu que és un entreteniment que “requereix molta concentració”.
Per a altres reunir-se, almenys un cop per setmana, és un alliberament. “Surto de la feina amb els dards a sobre i abans de passar per casa jugo una estona”, assegura Manuel Morais, darder a la categoria d’Honor al pub Quatre i Tres, que dedica cada dia un parell d’hores a perfeccionar la tècnica. “Et sents més alleujat perquè saps que no és només casa-treball, treball-casa”, explica Pedro Gomes, membre de l’equip de Segona A amb què compta el bar Stop Vermell just després de disputar una de les partides de la nit que, en moltes ocasions, s’allarguen fins a la una de la matinada. L’afició és tan forta al país que “hi ha jugadors que abans d’agafar una feina demanen lliure el dia que juguen la lliga, prioritzen el hobby a la feina”, manifesta el gerent de les dianes. Carlos Queiroz va reprendre l’afició després de dos anys fora de joc, s’havia traslladat al país i acostumava a prendre el cafè al bar Cent per hora de Sant Julià. El propietari del local va ser qui es va fixar de la seva destresa i el va animar perquè formés part d’algun equip del Principat. Ara, Queiroz, més conegut com Inga, està considerat un dels millors jugadors del campionat nacional, que reuneix un total de sis categories: Master, Honor, Primera A, Primera B, Segona A i Segona B –ordenades per nivell–, a més dels amateurs. Ara per ara, Andorra no compta amb una federació nacional de dards, ja que va quedar extingida fa temps.
Cadascun dels grups té un dia atorgat per jugar les partides, una forma d’organitzar la lliga i fomentar el moviment als locals participants des del primer dia de la setmana fins al quart. “Abans tancava dilluns, però com que aquest dia juguem també obrim”, comenta el propietari del pub In Situ i darder, Helder Gonçalves. A partir de les nou de la nit els jugadors es reuneixen als diferents locals per començar a entrenar. “És necessari escalfar i adaptar-se, per tirar bé”, comenta Manuel Morais, jugador de la lliga nacional i campió d’Espanya a Albacete l’estiu passat juntament amb Àlex Cleuziou, José Cachafeiro, Joaquim Ferrari i Claudi Esteves. Els quatre integrants que han mostrat un millor entrenament juguen la partida i els altres es queden de reserva.

Molt més que dards

I, com formar part de la competició? L’únic requisit per participar-hi és pertànyer a un dels equips dels locals adscrits a la lliga, que de manera imprescindible han de comptar amb una diana facilitada per l’empresa Joctronic. Les partides, que comencen a les deu de la nit i conclouen quasi tres hores després, són gratuïtes per als jugadors. Els bars són els encarregats de costejar les inscripcions, uns cent euros per equip, i acostumen a tenir-ne quatre o cinc. Els diners recaptats es destinen als trofeus, que se solen quedar al local de l’equip guanyador en no poder compartir-lo, i també als premis monetaris per als vencedors, que es reparteixen entre els components de la formació i rarament superen el miler d’euros. “Si quedes primer pots emportar-te entre 700 o 800 euros” a dividir entre els integrants, concreta Gonçalves.

CREAR LA NECESSITAT DE JUGAR
Aleshores, és rendible incorporar una diana al negoci? Els dards constitueixen una de les principals ofertes d’entreteniment a les nits i, també, del negoci. “Depèn de l’economia del dia, però tranquil·lament gastem uns 40 euros per persona entre les consumicions i el sopar”, diu Fernandes, això sense tenir en compte les partides jugades durant l’entrenament anterior a l’inici de la partida”, en què es poden gastar vint euros més. L’Anna Ruiz, membre de les Pink Panters –una de les poques agrupacions absolutament formada per noies al país– reconeix que elles ja venen sopades de casa, però que consumeixen al local, on es deixen uns 10 euros per cap, aproximadament.
La línia habitual és gastar més en begudes que fer-ho entrenant, que també és el moment de fer negoci amb la diana, perquè tots aquests diners es reparteixen entre l’empresa de les màquines i els propietaris. Comptar amb una clientela fixa propicia l’entrada d’altres persones. “Entra més gent, es queden i consumeixen, encara que mantinc el joc al local per passió”, assegura Gonçalves. La cambrera del local Quatre i Tres Diana Arrais opina que això genera un ambient molt bo. “Al principi vam crear la necessitat perquè la gent no coneixia els dards, ara són els bars els que incorporen la màquina per aconseguir el màxim nombre d’equips amb l’objectiu d’omplir el local de dilluns a dijous, els dies fluixos”, exposa Conde. “No és que el negoci es mantingui pels dards, però la meitat d’ingressos que té entre setmana provenen d’aquest joc”, sentencia el jugador i excambrer d’un dels locals participants, Esteves.
A diferència d’abans, quan els dards es desplegaven també per territoris lauredians i canillencs, quasi la totalitat de l’oferta es troba al centre. “Canillo no té un potencial per formar un equip”, assegura Conde. Però aquesta situació no fa perdre les ganes de jugar als aficionats dels racons més allunyats, com passa amb el capità de l’equip Valipas i veí del Pas de la Casa, Hugo Nemeses, qui es va enganxar als dards ja fa una dècada i reclama la difusió del joc fins a la part més alta del Principat. “No entenem per què la competició no s’estén fins aquí, som dos equips, onze persones que sempre baixem. Pensem que si arribés podríem formar algun equip més, però la resta d’equip no mostra una predisposició per venir”, es queixa.

COMPANYS I TAMBÉ FAMÍLIA
Després d’observar una partida es comprova que la companyonia i el bon rotllo són la tònica que predomina en cadascuna de les trobades. Lluny dels prejudicis que es puguin tenir d’un joc que es practica, habitualment, quan cau la nit, a pubs i amb alguna beguda alcohòlica pel mig, els dards rarament ocasionen conflicte entre els participants. “Hi ha unes normes de bon comportament, en cas de ser incomplertes per algun dels jugadors aquest és immediatament expulsat”, expressa Morais. “Tot el món té amor propi i a tots ens agrada guanyar, però la relació social és prioritària. Hi ha rivalitat, però venç la companyonia. Més enllà de guanyar o perdre és una forma de relacionar-te”, destaca Conde. Si bé és cert que durant cada partida els jugadors d’un equip i de l’altre trien el seu espai al local, mai falta la gran encaixada final després de totes i cadascuna de les partides entre rivals.
Molt més que dards
Per a Inga, després de tant de temps compartint hobby, els seus companys són de la família: “Valoro molt la gent, m’encanta perquè es crea un ambient molt sa.” Mantenir els mateixos jugadors també ajuda a fer pinya, com és el cas de Ruiz, qui fa quinze anys que tira a diana amb les mateixes persones: “És l’excusa perfecta per sortir i reunir-te amb les amigues.” Per Morais, les amistats aconseguides traspassen fronteres. “Els dards m’han permès conèixer gent meravellosa tant aquí com a Espanya. Persones que veus jugar per la televisió i després convius amb elles”, relata. No obstant això, és inevitable evitar algun rifirrafe sense importància, apunta la jugadora.

POCA PRESÈNCIA FEMENINA
Maria Elena Rocha, mare de Gonçalves, es va enganxar al món dels dards després d’introduir un parell de màquines al negoci. Primer va ser el seu home, després el seu fill i, finalment, ella. “Som tota una família gaudint”, assegura. En un principi, la majoria de les jugadores va endinsar-se perquè la seva parella era l’aficionada. “Es quedaven a la barra mentre ells es divertien”, relata Conde, fins que va arribar un moment que van decidir començar a provar i va tenir lloc la creació de la lliga femenina, però el poc seguiment, per “la desmotivació provocada pel baix nivell durant el període d’inici”, en què es presenta qualsevol jugador, va comportar l’eliminació d’aquest campionat, on les participants “teníem molta afinitat”, exposa Ruiz, que amb les companyes comparteix diana amb la resta de jugadors del Principat. Per Rocha, no hi ha cap problema perquè la competició mixta fa que “t’esforcis una mica més. Dona molt de gust guanyar un home”, diu. El capità Nemeses reconeix que hi ha poques dones, però que “són molt bones”.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts