x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Cossos sense gasolina

  • Els especialistes alerten que creix la diabetis pel sobrepès i el sedentarisme
  • L’alimentació equilibrada és clau per evitar i per controlar l'excés de sucre
Actualitzada 18/11/2019 a les 19:17
Cossos sense gasolinaPer excés o per defecte, la glucosa és essencial per al cos. Assolir el nivell correcte és el maldecap dels pacients amb diabetis. “És el producte principal del nostre metabolisme, és la gasolina que tenim per funcionar i evidentment ha d’estar a la sang”, destaca el pediatre i endocrinòleg infantil Manuel Carranza, coordinador de la unitat de diabetis de l’hospital. Una malaltia crònica que per a molta gent significa “que no poden menjar dolços, que no és veritat, en poden menjar però no cada dia, és tenir una alimentació correcta”, incideix el doctor, que exposa que la patologia és una “hiperglicèmia, molta glucosa a la sang –més de 180 mg/dl–, perquè no és utilitzada per les cèl·lules perquè falta la insulina, que és la clau que obre la porta perquè pugui introduir-se a les cèl·lules o perquè tot i que n’hi hagi no funciona bé”. Les conseqüències de l’alteració, “que empitjora qualsevol altra malaltia perquè és el motor del cos”, subratlla el doctor, poden ser molt greus si es triga a descobrir. “Si no fem el diagnòstic aviat el cos va empitjorant i quan arriba a urgències perquè veiem que el nostre fill està malament hem d’anar a l’UCI, hem de regular líquids i hi ha riscos per a la salut”, afirma amb referència a la diabetis en infants, que es pot detectar portant el menor al pediatre o a l’hospital perquè li faci una prova de glicèmia “si veiem que durant dues nits seguides s’aixeca a fer pipí quan mai ho havia fet o se’l fa a sobre quan ja el controla”. Comportament que ha d’alertar els pares perquè l’excés de glucosa a la sang “provoca poliúria, augment del volum urinari, i polidípsia, set”, explica l’especialista, i “normalment no és diabetis però moltes vegades és la manera de detectar-la i estalvia molts perills”, assevera amb preocupació.

Una situació de perill per la falta d’insulina la va patir Maria Isabel Moreno quan tenia nou anys. Ara, amb 31, reviu aquells moments difícils del trasllat en ambulància “perquè vaig arribar que estava gairebé en coma, no podia ni caminar, m’arrossegava pel ter­ra”, i recorda que els símptomes inicials es van manifestar “amb un refredat, vaig recaure, començava a fer molt de pipí i tot el que menjava ho vomitava”, però ningú va identificar-li la diabetis tipus 1. La modalitat derivada “d’un mal funcionament del pàncrees que deixa de fabricar insulina i la glucosa queda a la sang, no passa a les cèl·lules i es queden sense gasolina poquet a poquet”, indica el pediatre, i les complicacions “poden succeir en un mes o un mes i mig, i a més els nens petits aguanten molt i quan cauen la malaltia està al 95%”.

La patologia, que sovint es detecta per sota de deu anys, va generant un deteriorament perquè “no arriba la mànega del carburant”, il·lustra Maria Isabel, que va passar uns dies a l’UCI, i rememora l’impacte de saber que no podia menjar “xuxes ni Kinder, perquè això amb nou anys afecta”, tot i que el que va preguntar “va ser si podria ser mare”, descriu amb molta emoció. Li van dir que “són embarassos de risc però que sí que podria”, i va fer realitat el somni amb el naixement del Lucas i ara espera el segon fill. La maternitat li va exigir, com qualsevol procés que afecti la salut d’un diabètic, un control estricte per les variacions dels nivells de sucre que comporta. “L’embaràs és hormonalment inestable i soc molt sentida i això no hi ajuda i vaig tenir moltes pujades”, relata la pacient, recordant que el fill va estar tres dies a la incubadora mentre el pàncrees recuperava la funció correcta després d’haver estat produint més insulina per l’excés de glucosa que detectava a la sang de la mare. Una situació que pot acabar en hipoglicèmia –baixada de sucre per sota de 70 mg/dl– “i això no és bo perquè hi ha un sistema al nostre cos, que és el nerviós, que necessita que sempre hi hagi gasolina a la sang, és incapaç de funcionar sense i fa falta de manera constant glucosa per sobre de 70 perquè pugui fun­cionar perfectament el cervell”, precisa el doctor.

A Martí Kettlitz la diabetis que li van diagnosticar fa tres anys i mig, després d’una grip i de perdre quatre quilos en un mes, no li suposa un fre. Ara en té onze i afirma que menja “de tot però vigilant” i la mare, Mireia Coll, puntualitza que de vegades ha de vigilar “perquè ha de ser amb mesura: dues cullerades de Nutella o un caramel però no deu”, alhora que ressalta que és molt responsable seguint totes les pautes per tenir la malaltia controlada, “perquè la insulina va en relació amb el que menja i ell ha après a calcular-ho per saber quant li’n toca”. La gran passió del Martí és el motocròs i la diabetis no el priva de practicar-lo. “Competeixo a Andorra, a França, a Espanya i l’any que ve al Campionat d’Europa i cada cap de setmana anem a entrenar amb el pare a diferents llocs, però sobretot a Cervera, al circuit del meu entrenador”, detalla el petit, que completa la preparació amb esquí, escalada, natació i exercicis programats, i abans de fer esport “sempre em miro la glucosa per saber si punxar-me més o menys o prendre’m alguna cosa i ja puc anar a fer-lo”.

MALALTIA DEL FUTUR
La diabetis tipus 1 representa entre el 5% i el 8% d’afectats “i inicialment potser és més greu, però té l’avantatge que es diagnostica aviat, a la infància i l’adolescència, i es posa abans el tractament”, comenta el coordinador de la unitat. El gran volum de pacients són els de tipus 2, quan la insulina hi és però no funciona, gairebé el 90% del total, “i és d’adult sobretot amb obesitat amb un estil de vida no saludable, no sempre perquè estem parlant de generalitats”. L’especialista adverteix que aquesta diabetis “va a l’alça perquè va a l’alça l’obesitat, la vida sedentària i la falta d’exercici”, i les previsions la situen com una malaltia molt estesa en el futur perquè l’OMS estima que “400 milions de persones al món pateixen diabetis i una de cada dues no ho sap, perquè la de tipus 2 comença de manera solapada, hi ha hiperglicèmia mantinguda, no tan grossa com la de tipus 1, permet fer una vida normal però al cap de 10-20 anys artèries i venes estan més petitones, alterades, ve la seqüela i es diagnostica”.

Cossos sense gasolina, Diabetes

No hi ha dades de l’evolució que pugui tenir la malaltia però el doctor apunta que “l’obesitat provoca resistència a la insulina cap als 25-30 anys, que és quan comença la malaltia tipus 2 i s’estima que en 10-15 anys el nombre d’obesos dupliqui el que hi ha ara”, i obre una porta a l’optimisme confiant que “amb l’educació que s’està donant espero que la cosa canviï”. L’experiència dels professionals de la salut evidencia que a Andorra “el sobrepès està augmentant, cada vegada estic veient més nens”, manifesta el pediatre, que es declara “preocupat” per aquesta realitat. I reflexiona que la solució “és complexa perquè és un tema d’equilibri entre el que un nen menja i el que gasta. Abans potser menjàvem pitjor però estàvem tot el dia al carrer, i ara potser mengem una mica millor però el nen es queda a casa amb la televisió, el mòbil o la tauleta”.

Menjar correctament és bàsic per a un diabètic i la unitat de l’hospital té un dietista en l’equip multidisciplinari que inclou el doctor Carranza, un metge internista i un endocrinòleg d’adults, dues infermeres educadores i una podòloga, i el suport d’un traumatòleg, un nefròleg i un psicòleg. “L’alimentació és un pilar fonamental del tractament amb la medicació i l’exercici i el nen o adult que té diabetis pot menjar de tot però n’ha de saber la composició, no és igual menjar una pizza, que té molts hidrats de carboni, que una amanida, que no compta”, precisa Eduard Reinoso. El nutricionista ressalta que “l’alimentació és la primera eina de salut pública i a vegades no la cuidem”, i puntualitza que un diabètic ha de seguir una alimentació “equilibrada, mediterrània, per tant és el que hauríem de fer tots”, amb patologies o sense, “i és veritat que la nutrició no és tan complexa, el problema és que avui en dia hi ha tanta informació que la gent es complica molt, hi ha massa interessos i això és complex”. Els plans alimentaris que elabora a la unitat es basen a seguir una estructura als àpats “amb verdura, proteïna i hidrats de carboni controlats i les postres que no siguin gaire altes en sucres” recomanables per a tothom, perquè Eduard Reinoso constata que “està baixant l’edat de la gent amb diabetis tipus 2 perquè cada cop hi ha més nens amb sobrepès i obesitat”, i assegura que els pacients compleixen perquè “veuen que l’esforç té un resultat i estan motivats”.

El doctor Carranza insisteix en la importància d’adoptar hàbits saludables “perquè no es tracta de prohibir, però hi ha qui dona xuxes als fills cada dia o sucs industrials o begudes ensucrades i no té consciència que això és molt dolent”, i recalca que s’han de consumir molt puntualment. Apel·la per això a la implicació de la família. “Tot passa per ella, l’alimentació, l’educació, l’estil de vida, perquè és la base de la societat, i quan falla s’ensorra tot perquè un diabètic amb família normal funciona i amb família desestructurada és un desastre”, i alerta que tot i que es compensin molt els menús escolars “molts nens estan sols quan arriben a casa i la nevera està plena de productes que entren pels ulls i mengen de tot”.

MENYS PUNXADES
L’aparició de la diabetis a una llar porta a controlar més els àpats. Maria Isabel Moreno explica que “sempre hem sigut de menjar bé, però vam treure els dolços i si no pots és quan ho vols i em va costar”, i afirma que porta una vida normal però la gent “en desconèixer la malaltia em marginava una mica dient-me: ‘Això no ho facis’, i em molestava”. La queixa més forta és per la Llei del cos de policia, perquè exclou els diabètics de tipus 1 de les proves a les quals volia optar, i defensa que “la malaltia no m’impedeix res, puc fer qualsevol cosa”.

La vida d’un diabètic està plena de rutines que no pot descuidar. A Martí Kettlitz l’acompanya sempre una bossa amb un kit imprescindible: un suc, caramels, galetes, el mesurador de glucosa, tires reactives o punxadors per fer front a una descompensació, “si té una baixada forta ha de prendre sucre d’absorció ràpida [suc o caramel] i per estabilitzar sucre lent [una galeta] perquè no tingui un efecte pujada i baixada”, especifica Mireia Coll. El Martí porta una bomba que li subministra la insulina que ell marca i un dispositiu que li diu el nivell de glucosa cada dues hores, “si estic alt em punxo més i si estic baix deixo de posar-me’n”, en una rutina que a l’escola andorrana d’Escaldes, on cursa sisè, han normalitzat. “Els primers dies estranya una mica, els nens tenen curiositat, però quan els ho has explicat ho veuen normal”, comenta el nen mentre la mare precisa que el primer any havia de punxar-se amb ploma, “hi havia una agulla, havia d’apartar els nens, hi havia un protocol” que ara s’ha simplificat. Perquè la bomba ha portat molts avantatges a la família. Per la comoditat per al nen que s’ha de fer menys controls i per la seguretat que dona. I és que Mireia Coll recalca que “el primer any va ser molt dur, el segon d’adaptació i el tercer estem vivint, la diabetis ens acompanya, no ens atura”, i recorda que “cada dues hores m’havia d’aixecar per comprovar els nivells de glucosa, que implica un cansament físic i psíquic, i amb la bomba tens menys angoixes”. Maria Isabel Moreno va passar per la fase prèvia de les xeringues i considera que la gran millora va ser passar a la ploma, “i ara amb la bomba el sensor m’avisa si estic arribant a un nivell massa alt o baix i puc solucionar-ho abans”. El doctor Carranza emfatitza que la bomba és una gran millora per als pacients perquè “hi havia qui es punxava 5 o 6 vegades al dia i amb la bomba és una cada tres dies per canviar el catèter”, i considera Andorra “tecnològicament capdavantera, tenim tots els tipus de bomba” i hi ha cobertura plena de la CASS.

Controlats aquests pacients, l’especialista reitera el risc que suposa no saber que és té molta glucosa a la sang i compara l’efecte en venes i artèries amb l’aigua calcària que obstrueix les canonades. “Les artèries més petites són les de la retina, els ronyons i les dels nervis sensitius, i per això un diabètic mal controlat acaba amb ceguesa, insuficiència renal o trepitjant foc i no se n’assabenta perquè no té sensibilitat”, emfatitza, precisant que aquests problemes són els habituals de la de tipus 2 “perquè quan te la diagnostiquen ja la portes fa 20-25 anys i és menys greu, però les conseqüències són pitjors”. I recomana un control anyal a persones amb obesitat a partir dels 35-40 anys.
  • #1 Higea
    (18/11/19 09:45)

    Algú s'ha preguntat per què la indústria alimentària endolceix tots i cadascun dels seus productes processats sense que sigui regulada per cap organisme de salut?

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts