x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Aquesta setmana

Un esport d'altura

  • Hi ha rocòdroms a gairebé totes les parròquies per practicar l'escalada
  • Tot i semblar un esport de molt risc els experts afirmen que és molt segur
Joan Carles Mourelo practicant l'escalada en bloc al Bloc Cafè.

Un esport d'altura

Joan Carles Mourelo practicant l'escalada en bloc al Bloc Cafè.

Eduard Martín
Laia Taulats en un dels seus entrenaments.

Un esport d'altura

Laia Taulats en un dels seus entrenaments.

Eva Bosch
Cristina Vilella al Centre Esportiu d'Ordino.

Un esport d'altura

Cristina Vilella al Centre Esportiu d'Ordino.

Eduard Martín
Actualitzada 09/09/2019 a les 07:37
Andorra és un indret reconegut per la quantitat de turistes que atrau, no solament pel seu comerç, sinó també per la varietat d'aventures que permeten realitzar els seus paratges naturals. Una d'aquestes és l'escalada, un esport que molts andorrans o forans del país aprofiten per practicar i esprémer del tot la seva estada al país, ja que gràcies a l'excel·lent ubicació geogràfica alberga diversos rocòdroms i zones naturals on practicar aquesta disciplina.
“Vaig començar aquest esport quan tenia 3 o 4 anys. Quan escalo em sento molt bé, m'encanta la sensació de pujar fins a dalt i pensar que he aconseguit el que volia. Quan vaig a una via, per exemple, penso: 'Això no ho faré ni de broma', però quan veus que ho has aconseguit practicant i practicant et sents molt bé”, explica Laia Taulats, una jove atleta de 12 anys que ha guanyat la Copa d'Andorra diversos anys i la primera prova de la Copa d'Espanya de dificultat, en categoria sub-14. Taulats entrena tres vegades a la setmana al Bloc Cafè Gym Boulder d'Andorra la Vella, una associació esportiva que depèn de la Federació Andorrana de Muntanyisme (FAM), amb Eduard Martín al capdavant, monitor d'escalada i seleccionador de la FAM, qui es meravella amb el talent innat de la jove. El que més li agrada a la Laia és el boulder o escalada en bloc: un tipus d'escalada sense cordes que tracta de moure's d'un costat a l'altre d'una paret mitjançant les preses, que són subjeccions en una paret d'escalada que l'esportista utilitza per a la progressió de l'ascensió. “És un esport totalment de força i resistència. Aquesta és, de fet, la principal qualitat d'un escalador i és el que més s'entrena. El boulder és l'expressió d'això”, exposa Martín.
Abans d'iniciar l'escalada és important estar ben preparat tenint en compte certs elements, com ara estirar abans per tal de destensar els músculs, vestir roba còmoda, utilitzar magnesi per tenir una millor adherència i calçar peus de gat; el calçat lleuger, flexible i adherent que utilitzen els escaladors. Per iniciar-se en aquest esport, que és molt intuïtiu, segons indiquen diferents monitors, s'han d'aprendre o tenir en compte diversos factors, “el més important al principi és ensenyar el balanceig del cos, com s'han de recolzar a les preses, la manera d'utilitzar els peus, les coses que són millors per afavorir l'escalada i les que no ho són… perquè al final és com quan comences a conduir, que fas coses que són contraproduents”, assegura el seleccionador de la FAM. Un altre monitor de Bloc Cafè, Josep Maria Martínez, afegeix un apunt que s'ha de tenir en compte, i és tenir sempre tres punts de suport a la paret, “dos peus i una mà o dues mans i un peu, i separar els peus bastant, buscant el centre de gravetat que estigui el més a prop de la paret, amb la cintura cap endins”.
Diversos monitors d'aquesta disciplina esportiva exhibeixen que és un esport que tothom pot practicar, però, com qualsevol altre esport, hi ha qui, per la seva condició física o predisposició genètica, pot tenir més facilitats que d'altres. I asseveren que la possibilitat de nivells que hi ha és tan gran que qualsevol persona pot escalar; simplement cal trobar la dificultat adequada o l'angle de la paret que millor li escau. Àlex Reolid, responsable del Rocòdrom Fiter i Rossell d'Escaldes-Engordany, presenta quins són els diversos nivells de dificultat, “comencen a partir del 4t i acaben al 9è, sent el 4t més senzill i el 9è el més difícil. A partir del quart, cada grau té una lletra, que va de la A a la C, sent l'última la més complexa. El màxim nivell que s'ha assolit fins ara és el 9C”. Reolid manifesta que és una disciplina que poden practicar els més petits de la casa, inclús els que encara no han començat a caminar, “és un esport molt instintiu. Potser la primera vegada que els infants ho proven tenen respecte, sobretot per la por a allò desconegut i a caure, però de seguida els nens pugen”, diu. Reolid explica que, al principi, no els fa pujar a gaire alçada perquè, si es bloquegen, és més fàcil ajudar-los a baixar, i rememora algun cas: “La gent, quan es bloqueja a més alçada, s'agafa amb molta força i no es vol deixar anar. Si és un adult és més fàcil fer-lo baixar perquè, quan ha passat una estona fent força, al cap d'uns minuts la perd i es desenganxa fàcilment”. En canvi, baixar un infant resulta molt més complicat, encara que no ho sembli: “Un nen, com que no produeix àcid làctic fins als 14 anys, té molta més resistència i, quan es bloqueja, s'enganxa a la presa i costa molt desenganxar-lo. Si estàs amb un altre monitor, puja per la via del costat i se li fa veure que no hi ha cap perill. Utilitzem molta psicologia per fer-los baixar.”

Un esport daltura

MODALITATS
A banda de l'escalada en bloc o boulder n'hi ha d'altres tipus, com l'esportiva o la via llarga. L'escalada esportiva es realitza en vies de 5 a 40 metres d'altura i utilitza una corda, arnès i mosquetons per assegurar-se als ancoratges de seguretat. Martín apunta que “si fas servir un ancoratge en escalada esportiva per progressar l'ascensió ja no estàs fent escalada esportiva, sinó artificial. Els ancoratges són un impediment per a la progressió. Nosaltres només fem servir les preses i els nostres mitjans, com les mans, peus, genolls o talons”. La tercera modalitat és l'escalada de via llarga, que és una successió de llargs de 30-40-50 metres per assolir un cim o una paret. Joan Albós, vocal de la junta d'escalada de la FAM , alpinista i bomber del grup de rescat de muntanya (GRM), prefereix aquesta última modalitat: “Jo fa més de 20 anys que escalo i practico l'escalada de via llarga, perquè és la que realment a través de l'escalada estàs pujant un turó. És una manera tècnica de fer muntanya.” Ignasi Martorell, un jove esportista lauredià de 25 anys, escull la segona tipologia perquè, segons explica, se sent més còmode en exteriors i li permet estar a la natura i gaudir dels paisatges i diferents tipus de roca. Tot i això, practica molt el boulder, perquè li permet exercitar coses noves, tan purament físiques com la part més tècnica, faci sol o plogui.

SEGURETAT
Encara que pugui semblar un esport que comporta molt risc, els diferents experts consideren que és molt segur si s'utilitza correctament el material, es porta a terme un correcte manteniment d'aquest, assessorant-se prèviament amb un expert, i que, per iniciar-se, es requereix un professional o algú amb experiència. “En una via d'escalada, sobretot l'esportiva, les caigudes formen part de l'esport. En una via ferrada, una caiguda és un accident. Es fa servir un dissipador que el que fa és que, quan hi ha una força de xoc determinada, fa com una cremallera i dissipa la caiguda”, manifesta Martín. Reolid afegeix que “pots rascar-te o fer-te un esquinç per trepitjar malament, però per matar-se s'ha de fer una bestiesa o tenir el material en molt males condicions”. El bomber del grup de rescat de muntanya (GRM) explica que és molt difícil saber la quantitat d'escaladors que hi ha al país perquè no van lligats a una llicència, però que vindrien a ser mig miler de persones o més. “No passa gaire sovint que hi hagi accidents greus d'escaladors, en tenim sempre dos o tres cada estiu que realment impacten i es fan mal, però no és el més habitual”, diu. Albós relata que, quan el grup de rescat rep una trucada al 112, com la que van rebre aquesta setmana per part d'una dona alertant que la seva companya s'havia quedat bloquejada en una via ferrada del Roc del Quer, sol ser per por i no per un accident real, “sobretot les de Canillo són molt verticals, inclús desplomades, i aquells que potser no tenen la preparació física suficient es fiquen allà i s'acaben deixant impressionar per la verticalitat i es bloquegen psicològicament”. Jan Missé, un jove escalador ordinenc de 25 anys i usuari del CEO d'Ordino, indica que mai ha tingut por a les altures: “L'alçada és com addictiva, al final t'hi acostumes. No tinc por a caure amb l'escalada esportiva, és un dels esports més segurs que hi pot haver.” Un altre escalador, en Fèlix Gordillo, explica que aquest esport es basa en l'autosuperació, “ningú et pot ajudar, et vas superant constantment. És una sensació que t'omple molt i que recomano a tothom”.
Xavier Aràs, especialista en creació de vies i manteniment del rocòdrom del CEO d'Ordino, presenta l'exhaustiva tasca de manteniment de les vies per garantir una total seguretat, “es desmunten totes les preses de les vies, es lubrifiquen els inserts d'aquestes, es verifica tot el material fix instal·lat i es refan de forma diferent les noves vies, de manera que no es repeteixin i no resulti avorrit. Això ho fem una vegada l'any”.

Un esport daltura

ON ESCALAR, NOVETATS I TROBADES
Per a tota aquella gent que vulgui iniciar-se en aquest món d'emocions, hi ha centres a gairebé totes les parròquies del país. Al Bloc Cafè d'Andorra la Vella tenen unes parets amb una alçada aproximada d'uns 4 metres on poder practicar aquest tipus d'escalada, amb matalassos a terra de densitats diferents per esmorteir la caiguda. De fet, el centre explica, en exclusiva, que obrirà un nou gimnàs on escalar a la capital. El rocòdrom del Centre Esportiu d'Ordino, que és dels primers que es van crear i un dels més utilitzats, segons indica la seva directora i responsable d'Esports del comú d'Ordino, Judit Villaró, té 12 metres en el seu punt més alt. En breu inauguraran un espai a Santa Bàrbara anomenat Roc dels Palinquerons amb roca natural pensada per ser utilitzada per als infants. Per la seva banda, el Rocòdrom Fiter i Rossell d'Escaldes-Engordany, que ha substituït el de Caldea, té una zona de bloc de 4,5 metres i una alçada de 7 metres per a la zona de corda per practicar la via ferrada. El rocòdrom que hi ha al Centre de Tecnificació Esportiva d'Ordino, segons explica el director tècnic de la FAM, Carlo Ferrari, fa 14 metres d'alt i uns 12 metres d'amplada, amb una dotzena de vies que van des del 5è grau fins al 8è. Canillo i els Cortals d'Encamp no es queden enrere quant a instal·lacions per a la pràctica d'aquest esport.
Pel que fa a vies exteriors, Martín diu que n'hi ha un munt al país i que estan recollides a la nova guia d'Andorra, “el primer que es va equipar va ser el de les agulles d'Engolasters i Coll Jovell. Ara s'està fent equipament de vies gràcies a la federació, i a Encamp s'han obert tres sectors nous. A la vall del Madriu també, així com a Juclar”.
El 28 de setembre es farà la segona edició de la trobada d'escaladors al refugi de Juclar. Albós, organitzador de la trobada, indica que l'any passat van ser més de 30 persones les que van dormir al refugi, tot i que en l'escalada van arribar a ser 60 al llarg de tot el cap de setmana. Aquest any es calcula que arribaran a uns 80 escaladors, ja que la trobada encara és poc coneguda.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts