Els metges del futur

Si ho penses en fred és un examen que decidirà el teu futur”, admet Andrea Iglesias, una jove encampadana de 24 anys que prepara el MIR espa­nyol del 2 de febrer per optar a l’especialitat de pediatria. Una prova estatal, l’ECNi en el seu equivalent a França, de la qual sortirà l’especialitat mèdica a la qual es dedicarà durant tota la seva car­rera professional. “És dur, perquè és una comparació contínua, has d’anar preparada, ho has de saber portar mentalment”, afegeix Meritxell González, una jove laurediana de 24 anys que es prepara el MIR també per a aquesta convocatòria i que espera poder entrar a l’especialitat de psiquiatria. “En el moment en què no estàs estudiant penses que estàs perdent, hi ha una pressió molt alta, perquè com millor quedes més possibilitats d’escollir les millors places i especialitats tens”, admet el massanenc de 25 anys Víctor Font, que prepara per al juny l’ECNi per poder optar a una plaça de traumatologia quirúrgica ortopèdica.

L’estudi del MIR o l’ECNi és una de les opcions més populars entre els estudiants que han acabat la carrera de medicina als països veïns. “Quan vaig acabar, vaig veure que no hi havia pràcticament cap altra sortida. L’alternativa al MIR és o marxar a fer-lo als Estats Units o un altre país, per això vaig tenir clar que era un pas inevitable”, relata la jove de 24 anys encampadana Nerea Iglesias, que vol realitzar l’especialitat de medicina interna. Aquesta alternativa de realitzar la residència en un altre país la valora la jove de 24 anys de la capital Nerea López, que vol marxar a realitzar la residència de cirurgia cardíaca pediàtrica a Suïssa. “Fa molts anys que és un país de referència per a mi pel que fa a l’educació sanitària, hi vaig estar el 2016 fent una estada de pràctiques i llavors vaig tenir clar que tornaria.” No obstant això, la jove de la capital admet que és difícil i que s’està preparant l’examen MIR “per si de cas”. “Sempre va bé tenir un matalàs i mai se sap on acabaràs”, afegeix.

Un estudi que requereix un sacrifici d’un any, pel que fa als horaris d’estudi. “Durant aquests últims mesos li dediquem les dotze hores que ens marca l’acadèmia”, assegura Nerea Iglesias. “Les acadèmies et marquen la rutina diària des que acabes la carrera fins al dia de l’examen”, afegeix la jove encampadana. “A França tenim la sort que a la universitat trobes tot el material i no t’has d’apuntar a una acadèmia si no vols, com passa a Espanya, però la pressió d’estudi és la mateixa”, puntualitza Víctor Font. “Sense poder recolzar-te en els amics, amb qui intentes desconnectar, seria impossible aguantar la pressió”, assegura la Meritxell. “La nostra sort és que com que som dues, ens podem donar ànims i ens entenem millor i així disminueix la pressió”, explica Andrea Iglesias, germana bessona de la Nerea. “Al final d’una nota es decideix el teu futur”, sentencia el Víctor.

Però la residència també resulta una pressió, un pas més en la formació del metge posterior a l’examen d’accés. “És difícil, quan estudies ningú t’explica el que et trobaràs. Un sistema sanitari, almenys aquí, a Catalunya, que es nodreix del resident i que moltes vegades en lloc d’estar aprenent tens la sensació d’estar traient feina”, sentencia Sergi Joval, un jove encampadà de 25 anys que es troba en el segon any de residència a Girona. “Jo tot i que després de l’ECNi no vaig poder escollir el que volia, cardiologia o nefrologia, i vaig acabar decantant-me per l’UCI, crec que estic en un bon equip que s’involucra en la meva formació i que em fa treballar per poder esdevenir cada vegada més autònom”, afirma per la seva banda Dídac Aurenche, un jove de 25 anys que acaba de començar la residència a l’UCI a l’hospital de Niça. “Jo crec que el sistema de residència està ben muntat, encara que de vegades sobre la teoria vas tutoritzat però sobre la pràctica estàs fent feina com un metge no resident”, afegeix el jove lauredià de 26 anys Oriol Rodríguez, que està realitzant el segon any de residència en l’especialitat de cardiologia a l’hospital de Bellvitge, a Barcelona. “És un treball precari perquè les hores extra no te les paguen i sense les guàrdies és impossible sobreviure. És clar que no ets un metge, però s’està precaritzant”, sentencia Rodríguez.

TORNADA A CASA

La melodia constant entre els que s’estan formant per esdevenir els metges del futur és tornar al Principat, però estan a fora del país un temps treballant per tal d’“agafar experiència”. “És una opció que sempre tens en ment, la meva idea és tornar sí o sí, no sé si en acabar la residència o una mica més tard, però tornaré”, assegura Andrea Iglesias. Però no solament existeix entre els que estan preparant l’examen, sinó entre els andorrans que es troben realitzant la residència en hospitals espanyols i francesos. “Tornar forma part de les meves possibilitats, perquè al final jo soc un nen d’Ordino que he crescut allà i quan torno hi estic molt bé”, relata Dídac Aurenche. “En un futur immediat, no. Just en acabar la residència no tornaré, això és clar. Ara bé, d’aquí a deu o quinze anys és possible”, admet el jove ordinenc. “Des del punt de vista personal és clar que a Andorra com a cap lloc, però professionalment en funció del que vulguis fer és impossible tornar al país. Aquesta és la principal complicació”, afirma Oriol Rodríguez.

Pel que fa aquesta futura inserció laboral al país, el director assistencial del SAAS, el doctor Joan Martínez Benazet, assegura que “hi ha especialitats que ens manquen de persones i l’altres on hi haurà un recanvi generacional els propers anys, del qual es podran beneficiar tots els andorrans que estan formant-se als països veïns”. “En acabar la meva idea és anar a fer de metge rural a França, perquè a Espanya, tal com estan les coses, no tinc intenció de quedar-m’hi. A més, el metge rural és com un centre d’atenció primària però en un poble i això em pot donar experiència per tornar al país com a metge de família”, assegura Sergi Joval. Els joves esperen que el relleu generacional en l’àmbit mèdic esdevingui una oportunitat per tornar al país i poder tenir una opció de futur.

“A mi m’agradaria tornar a Andor­ra quan acabi la residència de medicina familiar a Girona, però just en acabar no sé si és possible, perquè com que a Andorra els metges som autònoms i es requereix una inversió inicial molt gran, ho veig bastant difícil en l’aspecte econòmic”, admet Sergi Joval. “Com a metge de família també podria estar a l’hospital a urgències, però em veig més en el seguiment del pacient crònic”, afegeix el jove d’Encamp. “Jo crec que la medicina primària en els propers anys hauria d’evolucionar cap a un model més transversal i deixar el despatx. Una visió que aportaran els joves que s’estan formant ara, per això la necessitat de crear camins perquè puguin tornar al país”, sentencia el doctor Martínez Benazet.

No obstant això, l’especialitat mèdica també és un dels factors que redueixen les possibilitats de tornar o fins i tot les anul·la. “La meva especialitat en medicina interna em permet tornar, perquè n’hi ha d’altres que ni t’ho planteges”, assegura Nerea Iglesias. “Andorra és un país que et pot donar molt per tenir una estabilitat familiar i on m’agradaria tornar, però esdevenir cirurgiana cardíaca pediàtrica ho impossibilita. Jo vull ser una metgessa que aporti al món, no solament estar en una consulta”, sentencia Nerea López. “Quan em vaig decantar inicialment per cardiologia em vaig entrevistar amb alguns metges del país per informar-me sobre les possibilitats de poder tornar-hi. Ara que estic fent l’especialitat de l’UCI veig bastant complicat tornar-hi, però el que tinc clar és que quan acabi vull buscar un hospital que estigui a prop d’Andorra”, sentencia Dídac Aurenche.