x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge DMG

Passió en dues rodes

  • Els motards afirmen que és una afició que es transmet intergeneracionalment
  • Organitzar concentracions moteres al país esdevé una tasca complicada
la penya motorista l'esquirol compta amb prop de 120 socis.

Passió en dues rodes

La Penya Motorista l'Esquirol compta amb prop de 120 socis

Alexandra Muratet
Actualitzada 12/11/2018 a les 07:25
​​​​​​Es troben enmig del camí, afluixen la velocitat, passen l’un prop de l’altre i alcen dos dits fent el símbol de victòria de manera horitzontal. “La típica salutació a la carretera no es perdrà mai” comenta Toni Soler, membre de la Penya l’Esquirol, creada fa 20 anys i que acull prop de 120 amants del motor sobre dues rodes. Els motards són més que motoristes. Són gent que tenen un amor especial per les motocicletes i que no només les condueixen sinó que creen un ambient especial al voltant d’aquesta afició. Ells asseguren que són com una família i que hi ha molta companyonia. “Si hi ha un motard amb problemes, encara que no el coneguis de res, et pares i mires d’ajudar-lo. Això, en cotxe, difícilment ho fas. Som una gent molt unida en aquest aspecte” explica Jaume Marina, vicepresident primer de la FMA.

Un dels prejudicis més habituals dels desconeguts del món de les motos és etiquetar als moters en referència a la marca del vehicle que fan servir. “A nosaltres ens cataloguen de panxuts, perquè anem amb una moto molt còmoda, i és veritat, n’hi ha molts, però seríem així amb moto o sense” comenta Josep Cachafeiro, president de Goldwing Club Andorra, que es va fundar l’any 1996. Ell buscava una moto que li permetés viatjar còmodament ben lluny, fins que la va trobar. A partir d’aleshores ha recorregut països com Marroc, Bèlgica, Portugal, República Txeca i França. “Vaig per la quarta Goldwing. La canvio als 100.000 quilòmetres -al cap d’uns 9-10 anys- per un model més còmode, més maco o que porta nous accessoris” afegeix. Tot i la grandària i pes (uns 400 quilos) d’aquest model d’Honda, Cachafeiro assegura que és una moto que es pot fer servir sense problema pel dia a dia. Compta amb un motor de 1.800 cilindrades i el principal hàndicap n’és el preu. “No és de les més cares, però has de comptar amb uns 30.000 euros a la butxaca o pagar-la per terminis. És com si vols un cotxe d’alta gamma. Has de ser conscient que no és una moto que canvies al cap de sis mesos. He vist gent per Internet que en té una des de fa 20 anys, amb 800.000 quilòmetres”, assegura.

Passió en dues rodes

Però els motards que més mitificats estan per part de la societat són, sens dubte, els amants de Harley Davidson. “Sempre es relacionen amb tatuatges, barba, rock... Conec a molts que tenen una HD i no són així”, comenta Cachafeiro. La manera de vestir també és un reflex del “club” al qual pertanyen. “Els de Harley agafen la moda de l’armilla, el polo, els pins de les concentracions”, inclou Cachafeiro. I ho confirma Nacho Antón, que muntat sobre la seva Harley del 98 apareix amb una jupa de cuir plena de pegats relacionats amb el món moter. “El fet de dur una moto que realment sents et dona la impressió que té esperit. No és el mateix que et porti la moto a que la portis tu” argumenta Antón, organitzador de la HD Mountain Custom Festival Andorra. “És molt variat el personatge que hi ha dintre el món de la moto, però al final a la carretera som tots iguals” conclou Jaume Marina.

I les dones moteres?
Es veuen poques dones conduint una moto de gran mida. “La majoria que venen amb nosaltres no són sòcies, són acompanyants. Si es fessin de la Penya doblaríem el nombre d’afiliats”, assegura Jaume Marina. La passió per les motos no és una qüestió de gènere, però la realitat reflecteix una manca de conductores. “Cada cop n’hi ha més, però seguim sent molt poques” confirma Sònia Marina. El principal problema que troben les amants d’aquest sector és que no hi ha vehicles adaptats per a elles. La mida i pes de les motocicletes de gran cilindrada, que oscil·la entre els 200 i els 300 quilos, fa que moltes no puguin conduir-les amb comoditat, tot i que els originals es poden adaptar perquè, per exemple, siguin més baixes. “Ara les cases de motos intenten fer-les més primes, més adaptables perquè les dones hi puguin arribar. Si amb una de 400 abans no arribaven, ara tocant una mica els esmorteïdors, el seient i els neumàtics, ja no hi ha tant problema” explica el vicepresident primer de la FMA. I és que el fet que cada vegada hi hagi més dones motards suposa un nou nínxol de mercat per a les empreses fabricants de motocicletes, que podrien començar a treure models per a dones.

De moment, però, les xifres reflecteixen que les dones prefereixen ser acompanyats. “Has de tenir amb tu una persona que li agradin les motos, sinó malament” comenta Josep Cachafeiro. De fet, molts motards asseguren que amb l’edat i la incorporació de la dona en aquest ambient fa que es canvïi la manera d’escollir una moto. “Quan tens dona, el primer que busques és una moto que tingui maleta” assegura Marina. “Nosaltres portem un remolc per tal de poder portar la roba, les maletes, i els records quan anem de viatge durant més d’una setmana” comenta el president de Goldwing Club Andorra. Unes sortides que, en certs moments de la vida, s’han d’afluixar de ritme. “La majoria, que ja tenim una certa edat, ho vam haver de deixar una temporada perquè no podia anar tota la família en la moto” explica Toni Soler. “Però és una cosa que es porta a la sang i després ho tornes a agafar, i a sobre et trobes que els fills van amb tu”, explica orgullós. La relació amb la família és molt estreta i els moters asseguren que és una passió que passa de generació en generació. “A la meva família quasi tothom ha anat en moto: El meu pare, els meus germans, el meu fill...” comenta Cachafeiro. “El meu nét, que només té dos anys, el primer que fa és “rum, rum!”. Jo vaig amb moto d’ençà que tenia 10 anys, el meu fill la primera la va tenir amb sis, i la meva filla també és motera... tota la família ho som” assegura Soler. “Jo amb sis anys vaig tenir la primera moto i no m’hi he despenjat mai, ni penso fer-ho” diu David Arajol, tot i tenir una cama enguixada per culpa d’un accident que va patir fa un mes. “El trial ensenya molt a anar amb moto, per temes d’equilibri i derrapatge, ja que és molt important tenir força als braços. Sempre recomano que ho facin abans d’agafar una moto” explica Marina.

Trobades complicades
“A Andorra hi ha molt ambient de moto” assegura David Arajol. La Penya Esquirol organitza una de les trobades més conegudes al país: la Rider 468, una marxa turística motera que consisteix que els motards trobin indrets concrets utilitzant un GPS en un temps establert. “Aprofitem la Fira d’Andorra la Vella per intentar captar gent que es vulgui apuntar a participar a la Rider” expliquen.

Passió en dues rodes

Una de les altres concentracions impactants que es fan al país, per la dimensió de les motocicletes, és la de Goldwing Club Andorra, que es du a terme cada dos anys. Des de l’entitat afirmen que el problema és la manca d’unió entre moters. “No som lloc d’anar tots a l’una. Cadascú va a la seva”, explica Cachafeiro. “Tot­hom vol fer-ho, però quan s’ha de dur a terme es fan enrere”, comenta. I tot i que siguin les més conegudes, a les Harley Davidson els hi passa el mateix. “De les 240 persones que venen a la concentració, només hi ha, com a molt, unes 15 persones del país” argumenta Antón. “Des d’HD Mountain cada any perdem uns 100-200 euros” comenta. Una solució que alguns han buscat a Govern per a fer més promoció de les motocicletes i que intenten que sigui unió entre ells. “És complicat perquè la majoria es fan de març a octubre, que és quan fa bon temps, i coincidim tots. Al final la gent ha de triar” explica Josep Cachafeiro. “És un problema que potser es solventaria si hi hagués més unió entre nosaltres, siguem Harley, Goldwing o el que sigui” diu Antón.

Tot i això, els moters organitzen sortides de cap de setmana on aprofiten per conèixer llocs i fer visites turístiques. “Fem una sortida un cop al mes i s’hi apunten des de motos de 125 fins a “armaris amb rodes” (referint-se a les Goldwing)” explica entre rialles Jaume Marina. Així, els moters es reuneixen i, per exemple, baixen a Espanya a fer calçotades, mariscades, o cargolades, entre d’altres. “Abans igual sortia un divendres, anava a Sevilla i tornava el diumenge, però això ara ja costa més” explica el president de Goldwing Club Andorra.

Hivern i perills
Durant l’època més freda de l’any, la majoria de moters guarden els seus tresors al garatge. “Jo només l’aparco si neva. Això sí, cal tenir més precaució” explica Jaume Marina. Amb la humitat a les carreteres es pot crear l’anomenat “gel negre”, una zona relliscosa que no es veu a simple vista. “És el pitjor per un motard” explica el vicepresident de la FMA. Una de les més concentracions d’hivern més freqüentades pels motards andorrans són “Pinguinos”, a Valladolid, o “Elephant” a Alemanya. “Vaig anar amb 15 anys a l’Elephant i creuant Alemanya hi havia un pam de neu a la carretera. Vaig haver de posar cordills a les rodes per fer de cadena” recorda Soler. “El problema no és el fred, perquè t’abrigues i ja està. El problema sempre és el gel” sentencia Cachafeiro. Però, és perillós conduir una moto per Andorra? Des de la Penya l’Esquirol asseguren que si i que has de tenir experiència i estar vigilant constantment. “A vegades el perill no ets tu, sinó el teu voltant i amb moto és molt complicat perquè a la mínima et fas mal” argumenta Arajol. “Si veus un cotxe francès i posa l’intermitent a la dreta, tingués clar que girarà a l’esquerra. Això és experiència!” comenta entre rialles Jaume Marina. I és que els amants del motor sobre dues rodes ho tenen clar. El més important de la seva passió és la precaució. “A vegades em diuen que no saludo i jo sempre responc que no saludaré mai, perquè quan vaig en moto estic pendent de la carretera” afirma Jaume Marina. “Sempre hi ha a qui li agrada fer de “kamikaze” pel món. El primer per tenir una moto és tenir cap. No es pot fer el burro, perquè el xassís ets tu. Corro més amb el cotxe que amb la moto”, conclou Cachafeiro.
Etiquetes
  • #2 molt bona feina
    (11/11/18 13:19)

    Molt bona feina penya, més de vint anys i creixent. continueu endavant.

    Respondre
  • #1 deu ser molt relaxant i balsàmic anar en moto
    (11/11/18 12:36)

    És una meravella el anar en moto, i gens dolent i beneficiari per la salut, gens molest, com a prova l'agent de la massana, que porta més d'un any de baixa, però això si, moto amunt, moto avall, que no es perd ni una vaja, plovi, nevi, estiu, hivern, mentre els altres li fem la feina, això si, ell cobrant el 100%. Potser aqui ha de mirar la cass, en aquestes baixes meravelloses i dures.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts