Viure de l'esquí

La figura del monitor d’esquí s’està veient molt perjudicada aquesta temporada. El canvi en els nous contractes dels treballadors els obliga a fer un màxim de 40 hores setmanals i a tenir un dia de festa fix. Aquesta mesura està tenint efectes molt negatius perquè els temporers que ja fa una dècada que venen a Andorra s’estan començant a plantejar passar la temporada a altres països, on les condicions de treball s’adeqüin a les seves necessitats. Les situacions dels instructors són diverses: molts venen cada any a passar els quatre mesos d’hivern i després tornen al seu país, d’altres ho fan només un cop a la vida i d’altres venen amb la intenció de passar únicament la temporada i després acaben trobant les condicions necessàries per crear una nova vida aquí. Els últims anys, però, aquest col·lectiu s’ha trobat amb moltes dificultats per desenvolupar la seva feina de la millor manera i per compaginar-ho, sovint, amb un habitatge i en conseqüència amb la llarga llista de despeses que això suposa. “El que fa que cada cop més els temporers s’ho pensin dues vegades abans de venir, o que directament ja no vinguin, és el fet d’haver de perdre tant temps buscant un pis amb un preu assequible per poder incorporar-se a la feina”, explica el Sebastián Bottanelli. Ell és monitor d’esquí a Grandvalira, a l’escola de Soldeu. Ara té 31 anys, però des dels 18 que ve des de Junín de los Andes (Argentina) per fer classes. Per tant, ha viscut l’augment progressiu del preu dels lloguers. En el seu cas, però, tenint en compte que fa tants anys que ve a Andorra té la sort de poder quedar-se gairebé cada any al mateix pis. Una sort amb la qual no compta Velimir Mashkarov, monitor d’esquí i membre de la direcció de l’escola de Soldeu. Ve des de Bulgària fa 14 anys, i de manera excepcional, aquesta vegada s’ha trobat amb una situació crítica. “Vaig arribar a Andorra a principis de desembre i actualment encara no he trobat un pis on viure”, lamenta. Mentrestant, s’ha instal·lat a casa d’uns amics. “No soc l’únic. Molts dels monitors han hagut d’anar fins a la Seu d’Urgell, altres viuen en caravanes o pisos petits compartits amb 4 o 5 persones”, explica. En el seu cas, el búlgar havia deixat acordat un pis des de l’estiu i, en el moment d’incorporar-se, el propietari li va canviar les condicions i li va reclamar el cost del lloguer per la temporada sencera, una despesa que no podia assumir i que el va deixar “al car­rer” just en el moment de començar a treballar.

A l’alt preu dels lloguers s’hi suma una novetat amb la qual moltes escoles no comptaven i que ha acabat creant cert malestar en els treballadors. La reforma en els contractes ha provocat que el servei que ara s’ofereix sigui menys estable. “Ni l’escola ni els monitors estem d’acord amb les mesures”, diu Bottanelli, que alhora agraeix el suport que estan rebent de l’escola de Soldeu i de l’Asociación Argentina de Instructores de Esquí y Snowboard (Aadides). Al cap i a la fi, la majoria dels temporers el que volen és intentar treballar el màxim d’hores possible. És per això que aquesta restricció els afecta significativament. Però no és l’únic col·lectiu que en surt perjudicat. De fet, i segons Bottanelli, “els clients són els que reben la pitjor part”. El motiu és senzill, i és que es neguen a haver de canviar de monitor. “Tinc clients que tornen any rere any perquè volen fer la classe amb un mateix monitor i aquest any els he de dir que no podré estar amb ells perquè tenim un festiu obligatori cada setmana”, lamenta. El búlgar Mashkarov coincideix amb Bottanelli, ja que assegura que es passen els dies intentant omplir forats i que, inevitablement, sempre reben queixes dels clients. “Quan organitzo el planning de tota la setmana m’adono que la nova mesura que s’ha implantat només aporta problemes, estrès i pèrdues econòmiques”, explica. I és que una conseqüència evident d’aquest canvi és que els monitors estan treballant quatre dies menys al mes, el que significa que també hi haurà menys ingressos. Mashkarov manifesta que a final de la temporada “es preveuen uns 1.000 euros menys de benefici en comparació amb l’any anterior”. Una realitat força diferent de la del Roberto Papuano. L’italià té 37 anys i és el segon any que trepitja les pistes de Grandvalira per exercir de monitor. Papuano no acaba de veure aquesta mesura com un problema: “És cert que l’any passat vam poder treballar més hores, però a mi ja em va bé comptar amb aquest dia de festa perquè el puc dedicar a gaudir del país fent activitats diferents”, comenta. A més, prefereix no avançar-se en el temps, ja que creu que de cara al febrer o al març la situació pot canviar favorablement. Una opinió semblant a la del txecoslovac Milan Danis, que és monitor d’esquí a Arcalís des de fa 8 anys. Danis creu que haurien d’existir dos tipus de contractes: un dedicat a aquells que venen durant la temporada a guanyar diners i després marxen, i un altre per als que viuen a Andorra de manera permanent. “Les intencions de cadascú són diferents i les condicions també ho haurien de ser”, assegura.

La incògnita està en quines seran les futures decisions dels actuals monitors d’esquí. Bottanelli ho té força clar. Assegura que si hagués de tornar a començar i tingués l’oportunitat d’escollir un nou lloc per exercir la seva professió, probablement canviaria el destí. Tot i això, diu que no li importaria quedar-se a viure només en el cas de comptar amb un lloc de treball per a tot l’any. “El meu fill és a Argentina i per aquest motiu no vull marxar. Això sí, si no tingués família, no m’importaria quedar-me a Andorra perquè em sembla un lloc espectacular que et permet realitzar activitats després de la jornada d’esquí, cosa que als Alps, per exemple, es troba a faltar”, asse-nyala. Un cas totalment oposat al de Milan Danis, que després de molt temps impartint classes per la República Txeca, Itàlia i Àustria, va aterrar a Andorra, on no només va trobar feina com a monitor, sinó que va iniciar una relació amorosa amb una andorrana i ara just fa dos mesos que van celebrar el seu casament. Ell ja ha creat una nova vida aquí, on també compta amb una propietat i una empresa tèxtil. Qui no té tan clares les seves perspectives de futur és Papuano, però tampoc descarta tornar a Andorra l’any que ve si li ofereixen un bon contracte. De moment, però, vol seguir passant els estius a Amèrica com ha fet fins ara i viatjar per descobrir altres països la resta dels mesos de l’any.

En el que coincideixen tots els monitors és que són uns grans apassionats de la feina que fan. Bottanelli, per exemple, es passa tot l’any sobre els esquís, ja que quan acaba la temporada aquí, treballa de monitor al seu poble. “El que t’ofereix aquest treball és una llibertat de moure’t pel món, de conèixer llocs, d’estar cada dia amb gent nova. Nosaltres, com a monitors, som el contacte més gran que té la gent a la munta-nya. Som la cara de la muntanya”, explica. Una mica en la línia del que opina l’italià Papuano, que reconeix que el que més valora és poder divertir-se i fer divertir la gent. “M’encanta la muntanya. Per a mi és pur entreteniment i alhora una oportunitat d’entrenar el cos”, diu. Mashkarov també combina dos treballs similars durant tot l’any. Quan s’acaba la temporada a Andorra marxa a Canàries, on treballa com a preparador físic. Estima molt la seva feina, tot i que lamenta que la gent no s’adoni que és molt sacrificada. “No m’imagino la vida si no és a la muntanya. El que molts no veuen és que estem lluny de les nostres famílies i que personalment jo he hagut de renunciar a moltes coses a nivell personal”, assenyala. Per a Danis l’esquí és el millor esport del món. De fet, el practica des dels 3 anys i està convençut que “qui adora les muntanyes seguirà dedicant-se a la professió, sigui al país que sigui”, diu.

La qualitat professional dels monitors és indiscutible. Mash­karov diu que “tots són professors de Champions, molt bons pedagògicament, amb idiomes i molta experiència”. Una qualitat que segons ell no s’està valorant, cosa que pot arribar a provocar que molts ja no vulguin tornar la temporada que ve i es plantegin anar a Suïssa, Àustria, a Itàlia o els Estats Units, on diu que “es cobra el mateix fent menys hores, i a més no hi ha tantes dificultats per trobar una habitació”. Mashkarov reconeix que té un gran afecte i compromís amb el país. Per aquest motiu, se sent dolgut quan s’adona que les coses han canviat i que ara falta comunicació.

El futur dels monitors d’esquí es troba totalment en l’aire. Des de les escoles s’esperen millores, ja que en aquests moments “la situació s’ha convertit en un caos i si segueix estancada els monitors decidiran no tornar més”, explica Mashkarov. La seva queixa i la de la majoria del col·lectiu és molt clara: “el país ens necessita, però quan tu els necessites a ells no reps l’ajuda que mereixes”, afirma.

AUGMENT DEL PREU DE LES CLASSES PERÒ NO DEL SOU

Molts dels monitors que treballen a les pistes asseguren que no té gaire sentit que els preus de les classes hagin pujat dels 39 als 58 euros els últims deu anys. Una xifra que contrasta totalment amb el sou dels monitors, que pràcticament no s’ha mogut durant aquest mateix període. La part bona, però, és que encara continua sent rendible venir a Andorra a treballar, sobretot perquè els monitors que fa molts anys que passen aquí la temporada tenen la sort de conservar un vincle molt fort amb els mateixos clients, fet que provoca que any rere any tornin a esquiar per gaudir dels seus serveis.

Velimir Mashkarov, monitor búlgar (37 anys): "Actualment encara no he trobat un pis on viure"

Sebastián Bottanelli, monitor argentí (31 anys): "Els clients són els que reben la pitjor part"

Roberto Papuano, monitor italià (37 anys): "A mi ja em va bé comptar amb aquest dia de festa"

Milan Danis, monitor txec (41 anys): "Qui adora les muntanyes seguirà dedicant-se a la professió"