Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Aquesta setmana

De porta en porta

Tres nuncis i una manadora comparteixen una jornada de treball amb DMG
L'Olga Tapias sortint del comú per començar la seva rutina habitual repartint notificacions.

De porta en porta

L'Olga Tapias sortint del comú per començar la seva rutina habitual repartint notificacions.

Comú d'Escaldes-Engordany
La Rosa senra pujant al cotxe per seguir la ruta i repartir les citacions corresponents.

De porta en porta

La Rosa senra pujant al cotxe per seguir la ruta i repartir les citacions corresponents.

M. Prat
La Ramona López i el josep capdevila, els dos nuncis de Govern.

De porta en porta

La Ramona López i el josep capdevila, els dos nuncis de Govern.

M. Prat
El Ramon Rich davant la porta de la Casa de la Vall.

De porta en porta

El Ramon Rich davant la porta de la Casa de la Vall.

M. Prat
Actualitzada 27/11/2017 a les 10:59
Tots tenim presents els nuncis i manadors de les institucions actuals. Però quin és l’origen d’aquesta figura? En època preconstitucional, quan la separació de poders pràcticament no existia, el Consell General designava dos nuncis: un afectat als Tribunals i l’altre a l’administració del Consell. Segons es recull en el llibre Andorra, el meu país, aquesta persona “té una oficina a l’entrada de la Casa de la Vall, i és el portador de les convocatòries i els oficis. És l’agutzil de les jurisdiccions civil i criminal”. D’altra banda, en l’obra Les Valls d’Andor­ra de Bonaventura Riberaygua també es recorda que és oficial jurat, que fa de porter quan el Consell General es reuneix i en cas del nunci que pertany a l’administració de Justícia fa les citacions, embargaments, subhastes i té per missió especial posar els ferros als presos. De fet, el mateix llibre recull un capítol, exposat també en el Manual Digest, dedica a ells. Diu que tots aquests termes són sinònims i detalla les mateixes funcions. Amb tot, es fa difícil establir d’on prové la figura i quan queda regulada com a tal.
D’altra banda, en el Manual Digest fins i tot parla del salari que percep el nunci i s’indica que és una part de les sancions imposades, més 2 sous per cada obertura de Corts. Si no arriba per cobrir despeses, el salari el paga el Consell.

Pel que fa a la seva presència en les fotografies oficials, des de l’àrea de Béns Immobles de Patrimoni Cultural, David Mas, detalla que el 1962 ja apareix un nunci en una foto del Consell. Dels anys abans, si hi apareixien, no ho feien amb uniforme. D’altra banda, en la fotografia del Consell amb el primer delegat permanent del 1965 és la primera vegada que apareixen els dos nuncis, probablement un del Consell i l’altre de la Justícia. Des de llavors sempre apareixen els dos nuncis en les fotografies.

En el cas dels manadors, lligats específicament als comuns, Domènec Bascompte, arxiver de Canillo, detalla que era un càrrec ocupat per un prohom de cada quart i per tant formaven part del Consell de la parròquia. La seva funció principal era convocar els prohoms pel Consell i trametre a les persones interssades els manaments, resolucions i altres comunicacions acordades pel consell de comú. Amb tot, les informacions dels llibres d’actes de Canillo no precisen com eren proposats els manadors. En canvi, al llibre Andorra, el meu país s’explica que tant aquest càrrec com el de llevador s’exerceixen “per un rigorós torn de rotació que segueix l’ordre de situació de les cases, de la més alta a la del capdavall de l’aglomeració. La primera relació de manadors nomenats pel Consell de parròquia de Canillo data del 1650. El 1913 el Consell General va ordenar nomenar només un manador per parròquia.

OLGA TAPIAS, manadora del comú d'Escaldes-Engordany
El cotxe és el meu despatx”. És el primer que diu l’Olga Tapias quan agafem el vehicle del comú que utilitza cada dia per complir les seves tasques com a manadora del comú d’Escaldes-Engordany. Malgrat que és un càrrec jurat present només als comuns, no a tot arreu segueixen la mateixa rutina ni tenen encomanades les mateixes tasques.

En el seu cas, explica, es passa gairebé tot el dia fora de la corporació. “Repartim notificacions que s’han d’entregar en mà, com per exemple quan algun veí deixa les escombraries en l’horari que no toca; portem tots els papers de tràmits que han d’anar a Govern o a la CASS i allà també recollim els que han d’anar al comú, també ens toca anar als bancs, repartir correu o algun cop portar els cònsols o algun conseller fins allà on ens diuen. Estem sempre al servei del comú”, exposa.

Sortim direcció a la biblioteca. Els manadors també recullen aquells llibres que s’han de portar a les biblioteques d’altres par­ròquies. D’allà anem cap a Govern i deixem els llibres a la capsa de la parròquia corresponent, on el manador del comú escaient els recollirà i els portarà a la seva biblioteca. Abans de marxar, toca recollir tot allò que hi hagi a la caixa de la parròquia d’Escaldes.

Seguim cap a les dependències de govern del Prat del Rull, s’entrega la documentació cor­responent i repetim l’operació a la CASS i a les oficines d’una constructora. “Fa 18 anys que treballo al comú i 12 que faig de manadora, però m’agrada molt la feina. Ara no ho canviaria. M’agrada moure’m”, destaca. I afegeix que és una feina agraïda “perquè parles i arribes a conèixer molta gent, és molt social”. Tot i que també té una part dura: “a vegades hi ha qui no et rep bé, o no volen signar la notificació. Llavors ho hem de posar per escrit i signar-ho nosaltres”. Mentre continuem la ruta, una reflexió de l’Olga: “som els peus i la cara del comú. Arribem allà on el comú no pot anar i el representem”.

ROSA SENRA, nunci de l'administració de Justícia
Dijous a les deu del matí. Setmana sense tribunals. La Rosa Senra agafa la carpeta amb tota la documentació necessària, puja al cotxe i comença “a rodar”. Això és seguir la ruta establerta per repartir totes les notificacions, citacions o demandes a les persones interessades que no han passat a recollir-les per la Batllia. Entre els receptors, tant aquells amb qui s’ha pogut concertar una cita prèviament, com aquells a qui no s’ha pogut localitzar telefònicament i pels quals s’activa el segon pas previst al protocol d’actuació: buscar-los al domicili corresponent. Una feina que no sempre és fàcil, ja que hi ha qui consta en més d’una adreça. Pugem a la Comella, anem cap a Ciutat de Valls, després cap a la Massana, Ordino, Arinsal i finalment Encamp. Algunes s’han entregat, d’altres no ha estat possible i s’ha deixat un avís perquè l’interessat es posi en contacte amb ells. Si això no passa s’haurà d’intentar localitzar-lo a la feina. I si així tampoc hi ha sort, es fa un informe i des de l’administració de Justícia s’iniciarà la recerca mitjançant el BOPA i la policia. “Si un dia surts amb 40 o 50 citacions, pots tornar amb només 10 de fetes. Hi ha qui mai ve a recollir una citació, és la seva manera de fer habitual”, afirma.

La Rosa fa 13 anys que és nunci i reconeix que “malgrat que la gent no s’ho pensa, fem una feina complicada que no és agraïda. Tant si truques com si vas a casa de la gent, per desgràcia portes males notícies i hi ha qui s’ho pren malament i descarrega contra nosaltres”. És per això que a vegades, si ja intueixen perill o possibles problemes amb el receptor, surten de dos en dos.

Admet que fan una feina en la qual han de tenir una part d’empatia. “Acabem sabent els problemes de la gent, hi ha qui t’ho explica o com que no saben com van les coses et demanen què els passarà. Nosaltres intentem tranquil·litzar-los i donar-los unes mínimes indicacions”, exposa. I si han de portar una citació a algun conegut? “Doncs ho fas. I si és molt proper, intentem que ho faci algun company. Nosaltres tractem tothom igual”, assegura.

A més de repartir citacions, quan hi ha tribunals els toca fer assistències i ajudar o portar tot el que necessiti el batlle o magistrat. “Ensenyem documents, fem passar la gent i vetllem per la tranquil·liat de la sala”, detalla. I remarca que això tampoc és fàcil. “Ens toca escoltar i quasi tornar a viure històries molt fortes. A vegades arribo a casa amb mal cos. Qui no ho ha viscut no sap què és”, destaca. De la mateixa manera que reivindica la importància de la seva feina: “quan vaig jurar el càrrec, el president del Consell Superior de la Justícia em va dir que érem una roda molt petita en l’engranatge sense la qual no funcionaria l’administració de Justícia”.

RAMONA LÓPEZ, nunci de Govern
"Portem expedients, plecs de càrrecs, resolucions, pròrrogues de terminis, expedients sancionadors, notificacions de diferents departaments, sancions o deutes. És tot documentació confidencial. I també preparem el correu de tots els departaments, és a dir, que no ens avorrim!”. La Ramona López és nunci del Govern “des de fa més de 25 anys” i reivindica la seva feina recordant que és una de les figures “més antigues” de les institucions. “Molta gent no sap què fem ni què hem d’aguantar. No és una feina tan fàcil”, remarca. I el Josep Capdevila, l’altre nunci de l’executiu, ho corrobora: “jo m’he trobat amb algú que des de dins una botiga m’ha indicat que no entri. I m’ha dit que no pensava signar res, que no li deixés la carta i que li trencaria la cara a l’inspector de treball”.

La conclusió: “no pots contestar, però la nostra obligació és deixar la carta o l’avís corresponent”. La Ramona hi afegeix: “la nostra tasca no és només portar una carta, ens poden trencar la cara”. Tot i així diu que “a mi m’agrada molt la meva feina. Intento fer-la el millor que puc perquè vull que tothom quedi content. No tinc problema si he de venir a les 7 del matí perquè pugui recollir uns documents”, assegura. I ara, a més, per poder fer millor la feina, compten amb el suport d’una empresa de missatgeria que reparteix “tot allò que no és tan delicat o que no cal que s’entregui en mà”.

Després d’aquestes explicacions, l’acompanyem en un matí de feina. Toca anar fins a Sant Julià. En alguns casos es porta el primer avís de la notificació, en altres ja és el segon. Si així no responen, des del departament cor­responent s’iniciarà el procés a la Batllia per trobar aquella persona.

A la primera parada, primer intent d’escaqueig. L’interessat demana a la Ramona que passi una altra estona o que parli amb la seva filla. Ella, però, ha de deixar constància que ha passat. Per tant, deixa l’avís a la bústia i a esperar que responguin. Passem per una altra empresa i el responsable tampoc hi és. Repetim l’acció de deixar l’avís. La parada al comú és més profitosa. S’entrega la carta dirigida al cònsol i per tant, un cop torni al seu despatx, la Ramona ja ho podrà arxivar i informar el departament corresponent que la notificació ha estat entregada.

Comenta, com a anècdota, que en anar uniformats molta gent els reconeix “i ja es posen alerta per saber on vas. Saben que no portem bones notícies”, exposa. I encara una altra: “un dia al Pas vaig parlar amb un senyor que em deia que ell no era qui jo buscava. Com que tenia el telèfon el vaig trucar i sorpresa: es va posar a sonar el seu aparell!”.

RAMON RICH, nunci del Consell General
El Ramon Rich és nunci del Consell General des de fa 35 anys. Una experiència que l’ha portat a ser nunci degà. Hi va arribar, com aquell qui diu, de casualitat. “En aquell temps treballava a la construcció i un dia em vaig fer un esquinç a l’esquena que em va obligar a estar un temps de baixa. Llavors un conseller de la parròquia em va dir que hi havia un edicte perquè feia falta un nunci i m’hi vaig presentar. Vaig estudiar com un boig!”, recorda. I finalment, malgrat que s’havia convocat només una plaça, “vam entrar dos. Una noia i jo”.

El Ramon encara recorda quan els anys abans d’aprovar la Constitució “jo també havia fet de nunci per la Justícia. Ens tocava fer les citacions”. Però la part grossa de la feina l’ha desenvolupat al parlament. Així que li toca, juntament amb un altre company, repartir oficis i convocatòries, fer arribar la documentació escaient a altres institucions o associacions, “i també tenim cura de tenir totes les sales de reunions a disposició de les comissions. La sala del Consell també ha d’estar en regla, i quan hi ha sessió posem les aigües i blocs als escons”. Pel que fa a tasques més de manteniment, s’encarrega que la temperatura sigui l’adequada i que els llums estiguin bé. De la mateixa manera també han de tenir cura que la zona de premsa estigui correctament condicionada, que el Wi-Fi funcioni i que vagi bé el sistema de gravació de les sessions. “Ho supervisem tot, encara que a vegades és una feina que no es veu”, afirma.

El Ramon relata que “em deien l’home de les espardenyes blanques”, pel color del seu calçat, fet que l’identificava com a nunci davant la gent, i si havia de canviar de parròquia podia pujar al Clípol sense pagar. I és que el fet d’anar amb uniforme fa que gairebé tothom el reconegui. Però els temps han canviat i ara ja tenen cotxe per desplaçar-se. “El primer cotxe que vam tenir el vaig comprar jo. Era un 4L i ens anava molt bé”, detalla. Malgrat els canvis, però, encara hi ha algun conseller que demana que se li porti la documentació a casa, així que aquest també és un dels viatges que li toca fer.

Els nuncis també participen de les visites oficials. Sobretot en les tasques prèvies perquè tot estigui a punt i fer comprovacions, per exemple, per assegurar-se que ningú ha col·locat micròfons o avisar la policia perquè comprovi que no hi ha explosiu. Per descomptat també reben tothom qui entra al Consell i són dels pocs que tenen claus per entrar a totes les dependències. Tot i que algun cop s’havia plantejat canviar de feina, admet que “ha anat passant el temps i ara, si em donen la jubilació aquí...”.
 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477